Una gran il·lusió

Tornem a la infància. Alguns cartells anuncien l’espectacle més gran del món i els crítics d’art parlen de la dècada prodigiosa. Són els anys cinquanta del segle passat i els cinemes viuen el moment més dolç. La cronologia s’havia iniciat una seixantena d’anys abans i s’enfortia entorn d’un munt d’episodis viscuts en la penombra de les sales de cinema. Es cultivava una gran il·lusió.

No amago la meva absoluta devoció pel western i l’èxtasi que em causà Will Kane (Gary Cooper) caminant pels carrers d’Hadleyville, amb el rellotge avançant cap a les fatídiques dotze i tot sol davant el perill; o Shane (Alan Ladd) enfrontant-se a l’expert pistoler en una terra d’arrels profundes. I la parella John Ford-John Wayne obsequiant-me amb el millor oest de la crònica del cinema, quan els centaures del desert aprofundien en totes les misèries humanes covades en la terra de frontera. A les darreries d’aquella dècada, l’impactant blanc i negre que embolcallava un dels meus actors preferits (James Stewart) i la pel·lícula que he visionat més vegades (L’home que va matar Liberty Valance). Era l’oest americà, on quan la llegenda superava la realitat s’apostava a favor de la llegenda.

De tot això, i molt més, en parla Núria Casals en una història del cinema viscuda en una ciutat catalana, Badalona, des de les primeres projeccions ambulants fins a l’arribada dels cinemes multisala. Amb bisturí de tall molt fi, Casals dissecciona vuitanta-cinc anys de la crònica cinematogràfica d’una societat on, sens dubte, es reprodueix la història del país. La gran Il·lusió és el llibre resultant d’un treball molt acurat i en què la participació de Pere Ruzafa en el disseny es converteix en peça enriquidora d’un producte excepcional. A la vegada, el Museu de Badalona acompanya llibre i temàtica amb una magnífica exposició que es podrà visitar fins a final de febrer. I el mateix museu ho remata amb conferències i projeccions complementàries. Cal no perdre l’oportunitat de gaudir del cinema.

Per pura casualitat, aquesta setmana la televisió catalana ha iniciat la programació d’una sèrie amb idèntic títol –La gran il·lusió–, una història d’imatges dirigida per Esteve Riambau i Àlex Gorina. Diu Riambau que “un cinema sense història és com un país sense cinema: no té identitat”. Anem per bon camí; aprofundim en la pròpia història del cinema. Estem davant els somnis d’infància, potser malmesos per noves tècniques visuals, però reafirmant que existeixen les grans praderies de l’oest americà i les petites complicitats dels secrets mantinguts a cau d’orella. El cinema és això, una gran il·lusió irrenunciable.