Graupera i els EUA

L’únic esdeveniment constructiu de la política catalana actual és el moviment de les primàries liderat per Jordi Graupera. Des de l’1-O hem descobert dos dinosaures: la violència dictatorial espanyola i, d’altra banda, la dependència estatal dels nostres partits i la seva conseqüent incapacitat per defensar-nos. Per això, com que no podem controlar la violència de l’Estat, l’única tasca al nostre abast és construir una nova classe política més enllà dels partits que ens permeti rearmar-nos políticament.

La democràcia antipartitocràtica de Graupera, per tant, és un projecte ple de futur. Però, previsiblement, molts analistes es neguen a reconèixer-ho i utilitzen argúcies per desqualificar Graupera a nivell personal. Hi ha una argúcia especialment simptomàtica, que és la seva relació amb els EUA. Per exemple, quan Graupera encara era a Nova York, Francesc-Marc Álvaro ja deia a la ràdio que era molt fàcil ser valent des dels EUA. Això ho deia referint-se a Graupera però sense anomenar-lo, en una mostra perfecta d’aquesta covardia tan nostrada de no dir les coses pel seu nom. O Marçal Sintes resumia així la seva trajectòria: “Graupera, després d’acabar la seva estada als Estats Units, va llançar la idea d’unes primàries independentistes.” Això de definir les primàries com una idea llançada a l’atzar i un doctorat en filosofia política a la New School com una mera “estada” és, altra vegada, una manera d’amagar un atac menyspreatiu sota un llenguatge aparentment neutral.

Quan es presenta Graupera com un tipus que ha aterrat dels EUA per salvar la pàtria, es volen difondre dues falsedats. La primera és retratar-lo com el típic privilegiat que ha estudiat a fora i que ara ve a imposar la seva doctrina. Però la realitat és completament diferent: mentre Graupera es finançava els estudis fent classes – o sigui, que de “pijo”, res– va escriure una tesi sobre la metafísica de l’estat modern, de manera que s’ha convertit en el primer polític català que passa a la praxi amb una base teòrica sòlida. La segona falsedat és la idea que tot allò que ve d’Amèrica i que parla de llibertat és neoliberalisme. Això potser és veritat a les escoles de negocis. Però els EUA de Graupera (i els meus!) són uns altres: són els de l’individualisme lliure i alhora radicalment comunitari, de l’ètica del treball, de la lluita contra la injustícia i de la capacitat per emprendre qualsevol tasca per impossible que sembli.

Com que Espanya continuarà volent destruir Catalunya i com que els partits actuals no podran produir cap altre lideratge fort, esperem que aviat tothom s’adoni de la raó històrica del moviment de les primàries i del talent i la força excepcionals que posseeix Graupera.