La llavor del diable

La sociologia ha estudiat un fenomen curiós però més comú del que podria semblar: la fascinació pel que probablement és el moment més malaurat, funest i execrable de la història contemporània: l’Alemanya del III Reich. Diuen els experts que aquesta atracció hipnòtica, que hem vist reflectida en totes les disciplines, de la literatura al cinema, de les arts plàstiques al còmic i fins als videoclips musicals, prové de la necessitat que els humans tenim d’aïllar el mal. Reflectint-lo en una ficció o en una obra d’art, encapsulem el pànic, ens blindem i ens sentim protegits. La reproducció en suports controlats ens ajuda a conjurar l’horror i ens manté a recer de les seves arestes. Aquests dies veiem, esparverats, com l’extrema dreta, seminal d’aquell horror, guanya espais de poder per moments. No cal buscar culpables, perquè els principals acusats no en són: ni la immigració, ni l’apoderament femení, ni el sobiranisme. Els ultres ja hi eren. La diferència és que les seves sinecures han començat a trontollar i el llit d’or on dormia el drac ja no li resulta tan confortable. És difícil elaborar una estratègia per combatre la bèstia, que només mor si se l’aïlla, se la rebutja de pla i no se l’alimenta. La història passarà factura als veritables responsables que li han donat carta de legitimitat i s’hi han assegut en una taula de negociació. I també els qui s’ho miraven impàvids. Esperem que no calgui tornar a dibuixar el dimoni per exorcitzar-lo.