Pressupostos, sí o no?

Les veus de l’independentisme que s’oposen a donar suport als pressupostos del govern Sánchez venen a dir que aquests, per bons que siguin, no són cap solució al conflicte polític en curs, que fer-los costat seria baratar les coses. I cal convenir que, més enllà de la conseqüència que en treuen, tenen tota la raó. La vicepresidenta Calvo no s’ha estat de dir-ho: les previsions dels pressupostos espanyols per a Catalunya no són cap contrapartida política de res, sinó allò que és just que sigui. Un lloc per a cada cosa i cada cosa al seu lloc.

I és que el plet Catalunya-Espanya, com tothom sap, no es redueix a diners. No es tracta de la tòpica “pela” que, per a alguns grollers, és l’alfa i l’omega de les ànsies dels catalans. Es tracta del pacte constitucional i de les derives que aquest ha patit en direcció oposada a les expectatives que el catalanisme plural d’aleshores hi havia dipositat. Es tracta de la hibernació del concepte nacionalitat, que va ser una de les claus de la incorporació del catalanisme al pacte constitucional, sense que hagi merescut el més mínim desenvolupament en quaranta anys. Es tracta de la latència assimiladora que s’ha fet sentir en multitud d’ocasions des l’intent d’“harmonització” que va tenir lloc l’endemà mateix del cop d’Estat del 23-F. Es tracta de la manca de polítiques del govern de l’Estat en favor del català, quan no de la seva inhibició culpable davant de la guerra larvada o descarada d’algunes instàncies en contra seu, a València, a les Balears, a Aragó... Es tracta de l’anacrònic i insostenible model radial d’infraestructures que ha imperat, en detriment de l’eix mediterrani, i del concepte de capitalitat única i en tots els terrenys que li és inherent, en detriment de Barcelona. Es tracta de la manca d’instàncies de corresponsabilitat de conjunt que fomentin la confiança mútua i la cooperació, evitant, per exemple, la laminació de competències autonòmiques per les lleis de bases estatals. Es tracta de la liquidació –paradoxalment, per part del Tribunal Constitucional– d’una de les columnes del pacte territorial que comportava la Constitució del 1978 i que consistia a donar la darrera paraula sobre l’Estatut –després del Parlament i de les Corts Generals– al poble de Catalunya consultat en referèndum vinculant... I es tracta, també, és clar, de diners; d’un sistema de finançament injust que penalitza la ciutadania de les zones que més aporten a la solidaritat interterritorial; i d’unes inversions de l’Estat que, congruentment amb l’esmentat model radial, s’han situat, endèmicament, molt per sota del que correspondria al percentatge del PIB que Catalunya aporta al conjunt.

Els pressupostos del govern de l’Estat d’ara incideixen en aquest darrer punt, però en cap altre. Per primera vegada, la inversió estatal a Catalunya s’acostaria al percentatge del darrer PIB estimat (2017), passant al 18%, segons la ministra, tal com preveia l’Estatut proposat pel Parlament, pactat a Corts i referendat pel poble de Catalunya. A més d’iniciar-se, a tot l’Estat –i també a Catalunya–, la reversió de les polítiques austericides patides per la ciutadania durant la passada dècada. És difícil defensar qualsevol tàctica de partit que passi per impedir aquests pressupostos, fora dels partits de la dreta espanyola rampant. Ho és a risc de perdre molt de crèdit entre la gent, davant de la qual l’independentisme s’ha esforçat –fins i tot aquells que, en el seu moment, feien ostentació de la seva excel·lència retalladora– per aparèixer com a paladí de totes les causes justes i bondadoses.

No, no confonguem les coses. El govern de l’Estat no ho fa. Donar suport a aquests pressupostos no implica baratar res. El plet Catalunya-Espanya és una altra qüestió, que no podrà tornar degudament a la taula del diàleg i del pacte fins després de la via judicial, en mala hora oberta pel nacionalisme catalanòfob del govern espanyol anterior i també, cal dir-ho, per la resposta il·legal moguda pel govern català, endut per la subhasta oberta entre els partits que l’integren, tots dos a l’encalç de l’hegemonia dins del nacionalisme català. Cal esperar que, després de la venjativa acusació de rebel·lió i de la infàmia de les presons cautelars, l’imminent judici acabi aviat. I que uns indults puguin retornar les coses al territori de la política d’on mai no haurien d’haver sortit. Aquest serà el moment de la veritat. El moment en què Catalunya, amb una interlocució espanyola sensata i amb les reformes que siguin del cas, haurà d’avaluar si l’Estat espanyol dona les condicions imprescindibles de l’Estat que la nació catalana necessita, al menys per a una nova etapa.