Les curses de braus

La batalla per tal d'impedir la prohibició de les curses de braus que es votarà properament al Parlament de Catalunya crec que està perduda i lamento anticipar (tant de bo m'equivoqui) un resultat que es decantarà a favor de la prohibició. Si volem veure toros, ens n'haurem d'anar a França.

No em sembla motiu suficient el saber-te minoritari, molt poc procliu a convèncer o senzillament mal vist per no defensar el que penses amb els arguments que consideres vàlids.

Defensar les curses de braus avui és impopular, per més que no en facis bandera ni provis de guanyar un sol adepte. Només el fet d'admetre que sents unes emocions fortes i observes una bellesa que no té res a veure amb el gaudi o la xerinola, sinó molt més amb la força impactant d'un ritual que et corprèn, et converteix en un ésser digne de rebre qualsevol insult. Quan he provat d'explicar aquestes emocions, admetent que són massa fortes per ser interpretades com a positives en el codi ètic majoritari avui, m'han acusat de fer-me la víctima. Quan intento descriure el que sento m'han insultat i en el menor dels casos m'han titllat de «torturadora d'animals».

Ho han repetit fins a la sacietat els detractors dels toros: «El mal és que ho aneu a veure, en feu un espectacle, pagueu entrada», Jorge Wagensberg; tot i que en un rampell d'incoherència però molt il·lustrativa del conflicte moral que planteja, també va afirmar: «Quan he anat als toros m'agraden, i no m'agrada que m'agradin.»

Aquest és, al meu modest parer, el cor d'aquest debat, si m'ho permeten es tracta d'un debat de sensibilitats diferents:

La dels uns, commoguts pel ritual i la cerimònia tan esplèndida com atàvica de la vida contra la mort; que no tenen en absolut voluntat de torturar ni d'assistir a una tortura.

La dels altres, més metropolitana, distanciada enormement de la vida rural com a eix vertebrador d'una societat i els seus costums, allunyada dels ritus i amb una relació molt més postmoderna respecte al món animal (composta quasi exclusivament a través de la relació amb animals de companyia o mascotes).

Des de la publicació de l'Origen de les espècies de Charles Darwin (1859) sabem que els homes som animals evolucionats. En cap moment, però, aquestes evidències científiques signifiquen que els individus humans tinguem la mateixa consideració que les bèsties. Malgrat el parentesc genètic comú, els humans disposem d'una moral, allò que ens capacita per saber de la bonesa o la malesa dels nostres actes i que Aristòtil va definir més precisament a través d'una ciència, l'ètica, amb la qual va establir una doctrina de drets i deures i que només poden assumir els éssers dotats d'intel·ligència.

Algú seria capaç de culpar l'orca que fa pocs dies va matar la seva cuidadora, per la qual sentia afecte i amb la qual jugava i entrenava des de feia anys? Òbviament que no admetríem de cap manera aquesta mateixa conducta en un humà.

De tot això podem concloure que els animals no estan en el mateix pla que els humans des del punt de vista moral per més que compartim un elevadíssim nombre de gens amb ells (i també amb les plantes, certament); no em sembla doncs que això sigui un motiu per a impedir les curses de braus.

Tanmateix, per a molts filòsofs partidaris de les teories animalistes la cursa de braus es basa en la tradició i, naturalment, hi ha tradicions que són cruels i inacceptables en la societat evolucionada d'avui, de manera que cal abolir-les. Això tindria algun sentit si els que defensem l'existència de les curses de braus haguéssim utilitzat en algun moment la tradició com a baluard de la nostra estratègia de defensa. Ben al contrari, les curses de braus són modernes, amb prou feina si compten amb 200 anys d'història, van néixer paral·lelament a la Il·lustració, Goya és dels pioners a deixar-ne testimoni.

Tampoc representen cap identitat nacional, més aviat és una identitat mediterrània, és en els pobles de les ribes del Mare Nostrum on neixen aquestes manifestacions; a mitjans del segle XVII ja trobem testimonis escrits de curses de braus celebrades a Olot, també d'aquesta època són els testimonis de Ripoll durant les fires de bestiar i en places mòbils. Sembla que a partir d'aquí es van escampar per la península, però això tampoc no és cap argument a favor, en tot cas un intent de demostrar que les identitats també es conformen d'apropiacions.

I aquí crec que és hora de valorar la gran tolerància i esperit democràtic que ha mostrat sempre la societat catalana en aquest tema. No sols per haver estat dels primers parlaments a promulgar una llei en defensa dels animals, sinó també perquè hem sigut els primers a complir escrupolosament en tots aquells aspectes de la llei que s'han anat modificant: han prohibit les places mòbils, han prohibit l'entrada de menors a les places, no tenim escoles taurines (a Barcelona n'hi havia dues i de renom), ja només es toreja a la Monumental, a Olot ho han prohibit. Tot i no estar d'acord amb moltes d'aquestes mesures, mai no hem protagonitzat cap aldarull, hem complert la llei, només faltaria! Comprenent que els temps de la globalització i la industrialització de l'oferta ens anaven en contra.

Fóra bo que deixessin que els temps ens posessin al lloc que ens reserva el destí, no pas la intolerància.

No sóc una entesa, en vaig afeccionar amb un programa que veia a la televisió de casa i que presentava una periodista fenomenal que es deia Mariví Romero; aquella nena de barri va copsar de cop què era l'elegància: el niño Moura a cavall cargolant-se, res a veure amb l'euga que encara tirava del carro a Ullà a casa de la meva àvia.

Eren anys de curses a l'UHF on el toro era una mena de taqueta enmig la pantalla de la vella Edhesa; molt més tard vaig començar a anar a la plaça d'Olot, no pas expressament a toros, el motiu eren les festes de la Mare de Déu del Tura o pel maig. Aquella plaça damunt el Montsacopa, tan petitona, tan recollida, sota un cel que semblava pintat per en Vayreda, em va enamorar. Allà vaig aprendre la tragèdia de la solitud, l'esglai, la comunió amb tots els que m'envoltaven, la catarsi, la màgia de mirar i mostrar-se, l'arravatament del risc superat; allà vaig saber que veure el combat entre la vida i la mort era un ritual pautat, virolat de música i silencis, esplèndid i fatal a la vegada, perquè aquest combat, sempre (com a la vida real, no en va n'és una sublimació) el guanya la mort. Podem acceptar el destí fatal lluitant, aspirant a l'heroïcitat d'un moment, que ens assegura una vida perdurable en la memòria dels nostres. També podem viure doblegats al destí que ens afona, sense un bri d'esperança, sense brindar-nos a nosaltres mateixos l'únic i exclusiu plaer de revoltar-nos ni que sigui per a fracassar, però fracassar amb l'ànima completa.