Parlant la gent no s’entén

Hi ha una arrelada creença en la tradició oral de la nostra cultura que pressuposa que “parlant, la gent s’entén”, però l’evidència quotidiana demostra en molts casos que, malgrat parlar, costa molt que la gent s’entengui i que massa sovint parlar no és garantia d’entesa.

“Parlar” i “entendre’s”, doncs, ni són sinònims ni formen part d’una seqüència causal inequívoca. Si la intenció, més o menys inconscient, de la nostra comunicació és que l’altre ens doni la raó i el resultat només pot ser binari en termes de “guanyar” o “perdre”, és molt probable que la “batalla” dialèctica ens porti a una confrontació de posicions, on és molt difícil trobar-se i entendre’s.

Parlar significa “conversar”, que vol dir literalment “versar amb algú”, és a dir, tractar sobre un tema amb una altra persona. Això implica, essencialment, la voluntat i la sensibilitat de reconèixer i posar en valor a l’altre com a interlocutor. Donar-li la credibilitat que el validi com a igual en termes comunicatius, més enllà de l’assimetria de rols o posicions. Així, conversar, inclou argumentar i escoltar, donar i rebre, en un intercanvi de raons i emocions en que cadascuna de les persones se senti vista i respectada en la seva individualitat, independentment que s’arribi o no a una conclusió comú o a un punt d’acord.

Parlar és connectar-se. Comprendre la mirada de l’altre, des de l’expressió assertiva de la pròpia, per construir un espai de reconeixement mutu on sigui possible trobar-se, tant des de l’acord com des del desacord. Un espai d’acceptació i de confort relacional, on no calgui defensar-se ni atacar, perquè el que hi ha en joc no és una victòria sinó la voluntat compartida i recíproca d’entesa. Parlar no és negociar com a simple mitjà instrumental per influir sobre l’altre. Per imposar la pròpia voluntat o veritat a l’altre. Parlar és una acció com a finalitat en sí mateixa, amb sentit i valor propi. Parlar per entendre. Parlar per entendre’ns.

En el context de les relacions entre l’Estat Espanyol i Catalunya, hi ha qui pot pensar que aquesta perspectiva és una mica naïf i que al cap i a la fi, el que cal és una comunicació contundent, concreta i explícita, orientada a la consecució dels irrenunciables objectius propis, i que no deixi escletxes a l’ambigüitat ni a la possible interpretació tendenciosa de l’altra part. Certament en contextos complexes és imprescindible definir un marc de procediments comunicatius nítid en formats i canals, focalitzat ens els resultats, que faciliti l’intercanvi argumental. Però no és menys cert, que les persones que han de fer operatius els continguts d’aquesta comunicació no poden sentir-se assetjats i pressionats per fluxos comunicatius unidireccionals, que minimitzen la seva identitat com a subjectes actius, i que els redueixen a simples nòduls de transmissió, o a simples receptors d’argumentaris tancats i absoluts, per més constitucionals que siguin.

Parlar vol dir “enraonar”, que significa literalment “en raó”, és a dir, fer servir la raó i els extraordinaris recursos cognitius i dialèctics que ens ofereix la racionalitat i que ens han permès trencar, o almenys apaivagar, la servitud biològica de la impulsivitat instintiva. Quan renunciem a la raó simplifiquem la comunicació, i per tant la relació, a la dimensió emocional, molt important però insuficient, o en el pitjor dels casos la reduïm fins a una expressió simplement fisiològica o estúpidament gonadal. Parlar des de la pura pulsió ens porta a deshumanitzar a l’altre, a perdre-li el respecte que mereix com a igual, i aleshores ja res pot aturar la cascada en tromba de desqualificacions i despropòsits que ens allunyaran dogmàticament de l’altre.

En el context de les relacions entre l’Estat Espanyol i Catalunya, ens hem deixat endur per la irracionalitat i per la despersonalització. En general no es veu a l’altre com un interlocutor, sinó com un rival, com una amenaça i finalment com un enemic. Això és especialment greu i flagrant en el relat uniforme que s’ha gestat acuradament des de l’Estat, amb una autèntica estratègia comunicativa que apel·la als instints més bàsics: identitat i supervivència, amb la clara intenció de crear uns determinats marcs mentals per justificar i reforçar l’allau de polítiques repressives en tots els àmbits, i que des de Catalunya s’ha menystingut ingènua i incomprensiblement. En aquest context absolutament intoxicat, parlant la gent no s’entén. Ni es pot entendre, perquè no hi ha voluntat d’entesa. De fet, el cas que ens ocupa, va molt més enllà, ja que ni tan sols se’ns reconeix la legitimitat com a interlocutors i per tant se’ns nega la bilateralitat, diluint-nos en un subjecte col·lectiu, tan culturalment inespecífic com ideològicament encotillat, arraconats per una Constitució asfixiant que no ens deixa parlar i que impossibilita que ens entenguem. I així estem. Recitant monòlegs. I molt lluny d’entendre’ns.