Per decret

Pot­ser perquè s'ha aca­bat la Qua­resma, període de dejuni i abs­tinència. Pot­ser perquè estem a les por­tes de la Set­mana Santa. O pot­ser perquè el que s'acosta són les elec­ci­ons cata­la­nes que el govern ha tirat pel dret i a cop de decret ha can­viat la llei de la Cor­po­ració Cata­lana de Mit­jans Audi­o­vi­su­als (CCMA) per poder nome­nar el nou pre­si­dent després que Albert Sáez hagi ple­gat per incor­po­rar-se a la cúpula direc­tiva d'un diari. Els grups del govern neces­si­ta­ven CiU per desig­nar el seu subs­ti­tut –Enric Marín– tant en el con­sell de govern com en la pre­sidència de l'ens i, en vis­tes que la fede­ració no volia col·labo­rar, han fet via i han modi­fi­cat la majo­ria necessària de dues ter­ce­res parts del Par­la­ment reque­ri­des per al nome­na­ment. Ara amb la majo­ria abso­luta dels grups d'esquer­res és sufi­ci­ent. Des del govern s'esfor­cen a jus­ti­fi­car la decisió, asse­gu­rant que el pro­ce­di­ment només és vàlid per als subs­ti­tuts, és a dir, per als can­di­dats que entrin a mig man­dat per relle­var algú de la CCMA. I que serà en una segona votació, en cas que en la pri­mera no hi hagi el con­sens de 90 dipu­tats, en què es dema­narà majo­ria abso­luta. I acu­sen de fer «obs­truc­ci­o­nisme» la fede­ració, que ja havia qüesti­o­nat la pressa del govern per nome­nar el subs­ti­tut de Sáez.

Com sem­pre, però, són for­mes. I amb la Cor­po­ració no és la pri­mera vegada. El procés per apro­var la nova llei, que va veure la llum l'octu­bre del 2007, ja va ser un cal­vari, en espe­cial per la selecció dels mem­bres del con­sell de govern, desig­nats el gener del 2008. I això que la nor­ma­tiva es refor­mu­lava amb l'ànim de fer uns mit­jans de comu­ni­cació públics més des­po­li­tit­zats. L'elecció de la direcció va deri­var en una bara­lla entre els par­tits per desig­nar els repre­sen­tants, que es torna a repro­duir ara que la fede­ració i el PP s'han que­dat amb majo­ria en el con­sell de govern.

Amb la llei de la CCMA ha pas­sat com amb la de l'Ofi­cina Anti­frau, nor­ma­ti­ves que reque­rei­xen un ampli con­sens i que els par­tits es posin d'acord en els seus repre­sen­tants. Es fa perquè són claus, però també perquè tot­hom es garan­teix que tindrà veu i vot, sigui on sigui. A l'hora de la veri­tat, la supo­sada entesa es tra­du­eix en inca­pa­ci­tat d'arri­bar a un acord per part del govern i volun­tat de blo­queig per la de l'opo­sició. I són les ins­ti­tu­ci­ons les que hi sur­ten per­dent, ni que sigui per les for­mes, quan l'exe­cu­tiu deci­deix actuar uni­la­te­ral­ment, en aquest cas, a cop de decret. Perquè no és cor­recte que es facin lleis i es canviïn a mida quan a un li convé.