Montmartre i Andalusia

Tarda completíssima. Primer, l’exposició de Toulouse-Lautrec i la seva època al CaixaForum. Després, Así que pasen cinco años, el Lorca que es presenta al Teatre Lliure. No es pot demanar res més.

A casa, quan era petit, algú ens va portar de París uns posavasos que reproduïen cartells de Toulouse-Lautrec. Ja és curiós que uns cartells que anunciaven cabarets, sales de festa i antres on l’absenta circulava per les taules sense estovalles fossin destinats a evitar que els vasos amb què bevíem la coca-cola o el vermut rebaixat fessin ruedo. (De les marques circulars que els vasos imprimien a les taules en dèiem ruedos). Em mirava les miniatures dels posavasos de manera obsessiva. El dia que al museu d’Albi, ciutat occitana on va néixer Toulouse-Lautrec, vaig veure els cartells de mida natural em van impressionar gairebé tant com la fortalesa que en aquell lloc fa de catedral. Em pensava que els cartells del CaixaForum haurien vingut del museu d’Albi. Gairebé tots han estat cedits per un particular anònim. Hi ha gent que a casa acumula tresors envejables. Miraré si els posavasos encara corren per la meva.

L’exposició s’interessa molt per Le Chat Noir, una sala de festes de Montmartre molt activa. Le Chat Noir em porta a pensar en Le Rat Mort, que Tolouse-Lautrec també devia haver freqüentat. Vostès ja saben que una de les millors històries d’amor que s’han escrit en català no es troba en una novel·la sinó en les memòries d’Agustí Calvet, Gaziel, Tots els camins duen a Roma. El 1909, quan eera estudiant a París, el jove Calvet va conèixer a Le Rat Mort una ballarina amb la qual va mantenir una relació estable. Al final la història s’espatlla perquè Gaziel fa mil piruetes per justificar un trencament que no el deixa gaire bé, però l’episodi de Le Rat Mort es manté com una de les pàgines més sentimentalment estabornidores de la nostra literatura. Gràcies a l’exposició he pogut posar al Montmartre de Gaziel decorat, ambient i els ruedos de l’absenta que feia tornar boig, també d’amor.

Totes les companyies andaluses de teatre “compromès” sembla que arrenquin del Quejío que a final del franquisme vam veure al teatre Capsa de Barcelona. La que actua al Lliure s’ha sofisticat, però l’origen es manté, o a mi m’ho sembla. Emet un nou “quejío” quan a Andalusia hi torna a haver motius per lamentar-se. Els nous governants no són favorables a Lorca. En són contraris. L’argument d’Así que pasen cinco años no s’entén intencionadament gaire, però tant li fa. Em vaig deixar portar per les paraules, la luna, el azahar, el laurel, el cuchillo, las tijeras... La història pot ser punxeguda però el castellà, entre tants insults com en aquest idioma ens arriben, sona afable, acollidor, fantàstic.