L’eclipsi

Jo noto que el temps passa de pressa gràcies als eclipsis. Sem­pre que se n’anun­cia un ens diuen que no n’hi haurà un altre fins al cap de qua­tre anys, posem cinc o posem una dot­zena. Sem­bla que només n’hagi pas­sat un, i ja en tenim un altre. La nit de diu­menge a dilluns hi va haver un eclipsi de Lluna. L’hora era intem­pes­tiva perquè els eclipsis de Lluna per la seva natu­ra­lesa i a diferència dels de Sol sem­pre ens tro­ben dor­mint, però no me’l vaig voler per­dre. Em vaig lle­var a les tres. La Lluna no pre­sen­tava cap intenció d’enfos­quir-se. Vaig pen­sar si no s’havien equi­vo­cat. Fins i tot si no havien errat els càlculs els egip­cis o els aste­ques que els havien pre­vist tots fins a la fi dels temps. Vaig tor­nar al llit amb aques­tes cavil·laci­ons. Què dirien demà els dia­ris? Que s’havia equi­vo­cat el meteoròleg de TV3 o que calia atri­buir el des­en­cert als cons­truc­tors de piràmides d’una banda i l’altra de l’Atlàntic? En qual­se­vol cas seria una notícia sen­sa­ci­o­nal. Em vaig tor­nar a lle­var a les qua­tre. La Lluna estava coberta d’un tel de molts colors. No sem­blava ella, sem­blava Júpiter tal com l’he vist a les foto­gra­fies. Havia entès mala­ment l’hora. Algú va dir un dia a Fran­cesc Pujols: “Aquesta nit a les cinc hi haurà un eclipsi de Lluna.” “Sem­pre seran quarts de sis”, va res­pon­dre el filòsof. El meu eclipsi de les tres era a les qua­tre. Si hagués estat una nit d’estiu hau­ria pro­lon­gat l’obser­vació, però feia un fred que pelava i amb un cop d’ull en vaig tenir prou. Em va saber greu perquè l’espec­ta­cle era esti­mu­lant. Una bola flonja amb dues estre­lles molt bri­llants a mà dreta. Qui­nes estre­lles? Pot­ser pla­ne­tes? No sabem res. Parlo per mi: no sé res.

Una nit, també d’hivern, em tro­bava avançant per un camí fosc i allu­nyat de qual­se­vol nucli de població de l’illa de Menorca. Vaig mirar al cel i vaig enten­dre l’expressió “pluja d’estre­lles”, que fins lla­vors havia atribuït a una for­mu­lació poètica o a un eslògan de Hollywood. Era més que una pluja. Era un xàfec de punts bri­llants pre­ci­pi­tant-se sobre la Terra. Em vaig mig mare­jar, em vaig haver de recol­zar en un mur. El ver­ti­gen còsmic era allò. Tot això tenim al damunt cada nit? A ciu­tat només veiem la Lluna i les estre­lles més bri­llants. Els fanals del car­rer i de les auto­pis­tes i els gasos ambi­en­tals ens impe­dei­xen una major visi­bi­li­tat. Alguns advo­quen per eli­mi­nar aquesta “con­ta­mi­nació lumínica”. Si es pogués, resis­tiríem el xàfec noc­turn de les estre­lles? Em sem­bla que, almenys els pri­mers dies, obriríem el parai­gua, ens refu­giaríem als por­tals i dor­miríem mala­ment. Les estre­lles en massa ens fan sen­tir petits, insig­ni­fi­cants enmig de l’uni­vers. Les hem tapa­des amb llums de cre­ació nos­tra per sen­tir-nos-hi al cen­tre i poder fer impu­ne­ment els dis­ba­rats de cada dia o de cada segle.