L’eclipsi

Jo noto que el temps passa de pressa gràcies als eclipsis. Sempre que se n’anuncia un ens diuen que no n’hi haurà un altre fins al cap de quatre anys, posem cinc o posem una dotzena. Sembla que només n’hagi passat un, i ja en tenim un altre. La nit de diumenge a dilluns hi va haver un eclipsi de Lluna. L’hora era intempestiva perquè els eclipsis de Lluna per la seva naturalesa i a diferència dels de Sol sempre ens troben dormint, però no me’l vaig voler perdre. Em vaig llevar a les tres. La Lluna no presentava cap intenció d’enfosquir-se. Vaig pensar si no s’havien equivocat. Fins i tot si no havien errat els càlculs els egipcis o els asteques que els havien previst tots fins a la fi dels temps. Vaig tornar al llit amb aquestes cavil·lacions. Què dirien demà els diaris? Que s’havia equivocat el meteoròleg de TV3 o que calia atribuir el desencert als constructors de piràmides d’una banda i l’altra de l’Atlàntic? En qualsevol cas seria una notícia sensacional. Em vaig tornar a llevar a les quatre. La Lluna estava coberta d’un tel de molts colors. No semblava ella, semblava Júpiter tal com l’he vist a les fotografies. Havia entès malament l’hora. Algú va dir un dia a Francesc Pujols: “Aquesta nit a les cinc hi haurà un eclipsi de Lluna.” “Sempre seran quarts de sis”, va respondre el filòsof. El meu eclipsi de les tres era a les quatre. Si hagués estat una nit d’estiu hauria prolongat l’observació, però feia un fred que pelava i amb un cop d’ull en vaig tenir prou. Em va saber greu perquè l’espectacle era estimulant. Una bola flonja amb dues estrelles molt brillants a mà dreta. Quines estrelles? Potser planetes? No sabem res. Parlo per mi: no sé res.

Una nit, també d’hivern, em trobava avançant per un camí fosc i allunyat de qualsevol nucli de població de l’illa de Menorca. Vaig mirar al cel i vaig entendre l’expressió “pluja d’estrelles”, que fins llavors havia atribuït a una formulació poètica o a un eslògan de Hollywood. Era més que una pluja. Era un xàfec de punts brillants precipitant-se sobre la Terra. Em vaig mig marejar, em vaig haver de recolzar en un mur. El vertigen còsmic era allò. Tot això tenim al damunt cada nit? A ciutat només veiem la Lluna i les estrelles més brillants. Els fanals del carrer i de les autopistes i els gasos ambientals ens impedeixen una major visibilitat. Alguns advoquen per eliminar aquesta “contaminació lumínica”. Si es pogués, resistiríem el xàfec nocturn de les estrelles? Em sembla que, almenys els primers dies, obriríem el paraigua, ens refugiaríem als portals i dormiríem malament. Les estrelles en massa ens fan sentir petits, insignificants enmig de l’univers. Les hem tapades amb llums de creació nostra per sentir-nos-hi al centre i poder fer impunement els disbarats de cada dia o de cada segle.