Mentides

Ja ens ho advertia Lenin: la imprecisió terminològica ens duu a tota mena de malentesos. Vivim colgats en un pou de tergiversacions malèvoles que, ens agradi o no, degrada la convivència pública. Fa ràbia comprovar que es defineix una manifestació de pensionistes o de llaços grocs amb la “kale borroka”. O que l’adjectiu chavista és part del llenguatge dels que volen acusar Podemos. ¿Què vol dir que el “procés català” és un invent de la burgesia? ¿A quina universitat baraten màsters en sociologia per poder dir que en una comunitat de set milions d’habitants hi ha més de dos milions de burgesos/es? ¿Com pot, amb tanta impunitat, el màxim responsable religiós (¿?) del Valle de los Caídos explicar les excel·lents condicions laborals amb què els presos del franquisme van construir la pseudocatedral de la Infàmia? El tal subjecte és benedictí, com els de Montserrat. Se suposa, encara que no en tinc constància, que fidels de la Moreneta els hauran renyat fins a fer-los caure la cara de vergonya.

Els mentiders compulsius al·ludits, si ocupen càrrecs públics (subvencionats amb diner públic), han de prometre o jurar la Constitució. Voldria, polígraf en mà, comprovar si l’han llegit algun cop. En aquest terreny, puc assegurar que no parlo d’oïdes. I sí de persones que es creuen en el dret d’exercir allò que Machado deia de Castella: “desprecia cuanto ignora”. Els que fan ús de la demagògia, ¿saben que el pater familias de tot això es deia Benito Mussolini? Com deia Horaci dels falsos poetes, aquesta nova raça de polítics carpetovetònics etziben rots i no lírica: “ructantur et errant.” I potser ignoren el sentit saludable que ha de tenir la paraula. Com deia Pere Quart: “La paraula deslliura els ignorants. Les paraules menyscaben els tirans.”