Sense líders

L’essència de la filo­so­fia de Sun Tzu sobre la guerra des­cansa en dos prin­ci­pis: l’estratègia és supe­rior a la violència i la intel·ligència és millor que la bru­ta­li­tat. Aques­tes pre­mis­ses por­ta­ven el gran teòric de la pla­ni­fi­cació mili­tar a dir que l’art suprem de la guerra és sot­me­tre l’ene­mic sense llui­tar. Podria caure en la broma fàcil i dir que guerra i intel·ligència són dues parau­les que quan les poses jun­tes for­men un oxímoron. Però, no. Les comu­ni­tats huma­nes es for­men, evo­lu­ci­o­nen i des­a­pa­rei­xen mit­jançant els con­flic­tes. La història con­tem­porània és resul­tat del con­flicte, que és molt més que la lluita de clas­ses, un con­cepte fona­men­tal en el mar­xisme –bé que no exclu­siu d’aquesta ide­o­lo­gia–. El con­flicte, sigui de la natu­ra­lesa que sigui, explica, doncs, la mateixa història de les soci­e­tats que han exis­tit fins ara. Con­flic­tes soci­als, con­flic­tes raci­als, con­flic­tes ètnics, con­flic­tes naci­o­nals, con­flic­tes d’iden­ti­tat. En fi, que el nom­bre de con­flic­tes és molt divers i no es poden reduir a un mer plet eco­no­mi­cista.

Tots els con­flic­tes tenen la seva avant­guarda –per apel·lar al voca­bu­lari leni­nista d’abans–. Els comu­nis­tes cre­ien que l’avant­guarda era “el Par­tit”; els demòcra­tes, en canvi, la situen en la soci­e­tat civil. L’italià Anto­nio Gramsci argu­men­tava que calia situar la soci­e­tat civil entre les rela­ci­ons coer­ci­ti­ves de l’estat i de l’esfera econòmica pro­duc­tiva. És a dir, que la soci­e­tat civil és l’avant­guarda que es posa al cap­da­vant de la vida social que sem­bla domini pri­vat del ciu­tadà. Clubs, ONG, fun­da­ci­ons, enti­tats sense ànim de lucre o fins i tot els sin­di­cats, són con­si­de­rats ins­ti­tu­ci­ons que es creen per pal·liar els dèficits de l’estat i desen­vo­lu­par acci­ons en àmbits tan diver­sos com ara el cul­tu­ral, l’edu­ca­tiu, l’esplai, l’eco­lo­gisme, el ter­cer sec­tor, etcètera. La soci­e­tat civil no supleix l’estat. De fet, aspira a guiar-lo perquè trans­formi en lleis o decrets els anhels que sor­gei­xen de la soci­e­tat. El Banc Mun­dial, una enti­tat poc donada a fer popu­lisme, fa ser­vir l’expressió soci­e­tat civil per refe­rir-se a una àmplia gamma d’orga­nit­za­ci­ons que actuen en la vida pública per defen­sar interes­sos i valors segons con­si­de­ra­ci­ons ètiques, cul­tu­rals, científiques, reli­gi­o­ses o filantròpiques. Han mogut el món, real­ment.

Però cap d’aques­tes orga­nit­za­ci­ons fun­ci­ona sense un bon lide­ratge. Però seria un error con­fon­dre aquest bon lide­ratge, el lide­ratge ins­pi­ra­dor, amb el mite del líder fort, que és el que Max Weber va asso­ciar al carisma. Segons el gran sociòleg, el líder carismàtic és aquell els dots de coman­da­ment del qual no reque­rei­xen ni ins­ti­tu­ci­ons ni càrrecs. No sé si és això o bé que la ide­a­lit­zació del líder reforça la gran­di­o­si­tat d’un per­so­natge que, de fet, és tan ter­re­nal com tot­hom. Arc­hie Brown, un his­to­ri­a­dor i poli­ticòleg britànic, l’any 2014 va publi­car un grui­xut estudi sobre el lide­ratge polític en el món con­tem­po­rani amb el títol, pre­ci­sa­ment, de The myth of the strong lea­der: Poli­ti­cal lea­ders­hip in the Modern Age (dis­po­ni­ble en cas­tellà a Círculo de Tiza, 2018), on defensa que són els segui­dors els que ator­guen carisma als seus líders. Brown parla de política i com­bat el dis­curs polític que encara ara vol fer creure que el més impor­tant és deci­dir si un líder és fort o és feble. Tots els líders són una cosa o l’altra i dependrà de cada moment històric que siguin per­ce­buts d’una deter­mi­nada manera. I posa el cas de Wins­ton Churc­hill, qui va ser ridi­cu­lit­zat i admi­rat a parts iguals al llarg de la seva vida política. I té raó.

No calen líders forts. De fet, Brown els com­bat. Sosté que no hi ha una cor­re­lació posi­tiva entre un lide­ratge fort i un lide­ratge eficaç i bo. El líder que maxi­mitza el seu poder és més per­niciós que bo –diu–. Ho hem vist mol­tes vega­des. Però una cosa és rece­lar dels lide­rat­ges forts (a Cata­lu­nya, si pen­sem en Jordi Pujol, ja s’ha vist fins a quin punt podia ser un error) i una altra és no tenir líders. Estem immer­sos en el pit­jor con­flicte de la història con­tem­porània d’aquest país després de la Guerra Civil i molta gent té la cer­tesa que estem orfes. No hi ha líders que dis­se­nyin una estratègia per com­ba­tre la violència i la bru­ta­li­tat de l’Estat amb intel·ligència. Una soci­e­tat civil sense líders es con­ver­teix en una tropa dis­persa que no sap cap a on ha d’anar ni quin fortí ata­car. En l’esfera política passa el mateix. No soc par­ti­dari dels lide­rat­ges forts i em passa com a Arc­hie Brown i somio en un lide­ratge a mans de les dones, que sem­pre és més coo­pe­ra­tiu. El pro­blema és quan una dona que aspira a fer política imita Mar­ga­ret Thatc­her, que va des­a­fiar la política de pan­ta­lons i cor­ba­tes amb un lide­ratge fort, idèntic al dels homes.