Sense líders

L’essència de la filosofia de Sun Tzu sobre la guerra descansa en dos principis: l’estratègia és superior a la violència i la intel·ligència és millor que la brutalitat. Aquestes premisses portaven el gran teòric de la planificació militar a dir que l’art suprem de la guerra és sotmetre l’enemic sense lluitar. Podria caure en la broma fàcil i dir que guerra i intel·ligència són dues paraules que quan les poses juntes formen un oxímoron. Però, no. Les comunitats humanes es formen, evolucionen i desapareixen mitjançant els conflictes. La història contemporània és resultat del conflicte, que és molt més que la lluita de classes, un concepte fonamental en el marxisme –bé que no exclusiu d’aquesta ideologia–. El conflicte, sigui de la naturalesa que sigui, explica, doncs, la mateixa història de les societats que han existit fins ara. Conflictes socials, conflictes racials, conflictes ètnics, conflictes nacionals, conflictes d’identitat. En fi, que el nombre de conflictes és molt divers i no es poden reduir a un mer plet economicista.

Tots els conflictes tenen la seva avantguarda –per apel·lar al vocabulari leninista d’abans–. Els comunistes creien que l’avantguarda era “el Partit”; els demòcrates, en canvi, la situen en la societat civil. L’italià Antonio Gramsci argumentava que calia situar la societat civil entre les relacions coercitives de l’estat i de l’esfera econòmica productiva. És a dir, que la societat civil és l’avantguarda que es posa al capdavant de la vida social que sembla domini privat del ciutadà. Clubs, ONG, fundacions, entitats sense ànim de lucre o fins i tot els sindicats, són considerats institucions que es creen per pal·liar els dèficits de l’estat i desenvolupar accions en àmbits tan diversos com ara el cultural, l’educatiu, l’esplai, l’ecologisme, el tercer sector, etcètera. La societat civil no supleix l’estat. De fet, aspira a guiar-lo perquè transformi en lleis o decrets els anhels que sorgeixen de la societat. El Banc Mundial, una entitat poc donada a fer populisme, fa servir l’expressió societat civil per referir-se a una àmplia gamma d’organitzacions que actuen en la vida pública per defensar interessos i valors segons consideracions ètiques, culturals, científiques, religioses o filantròpiques. Han mogut el món, realment.

Però cap d’aquestes organitzacions funciona sense un bon lideratge. Però seria un error confondre aquest bon lideratge, el lideratge inspirador, amb el mite del líder fort, que és el que Max Weber va associar al carisma. Segons el gran sociòleg, el líder carismàtic és aquell els dots de comandament del qual no requereixen ni institucions ni càrrecs. No sé si és això o bé que la idealització del líder reforça la grandiositat d’un personatge que, de fet, és tan terrenal com tothom. Archie Brown, un historiador i politicòleg britànic, l’any 2014 va publicar un gruixut estudi sobre el lideratge polític en el món contemporani amb el títol, precisament, de The myth of the strong leader: Political leadership in the Modern Age (disponible en castellà a Círculo de Tiza, 2018), on defensa que són els seguidors els que atorguen carisma als seus líders. Brown parla de política i combat el discurs polític que encara ara vol fer creure que el més important és decidir si un líder és fort o és feble. Tots els líders són una cosa o l’altra i dependrà de cada moment històric que siguin percebuts d’una determinada manera. I posa el cas de Winston Churchill, qui va ser ridiculitzat i admirat a parts iguals al llarg de la seva vida política. I té raó.

No calen líders forts. De fet, Brown els combat. Sosté que no hi ha una correlació positiva entre un lideratge fort i un lideratge eficaç i bo. El líder que maximitza el seu poder és més perniciós que bo –diu–. Ho hem vist moltes vegades. Però una cosa és recelar dels lideratges forts (a Catalunya, si pensem en Jordi Pujol, ja s’ha vist fins a quin punt podia ser un error) i una altra és no tenir líders. Estem immersos en el pitjor conflicte de la història contemporània d’aquest país després de la Guerra Civil i molta gent té la certesa que estem orfes. No hi ha líders que dissenyin una estratègia per combatre la violència i la brutalitat de l’Estat amb intel·ligència. Una societat civil sense líders es converteix en una tropa dispersa que no sap cap a on ha d’anar ni quin fortí atacar. En l’esfera política passa el mateix. No soc partidari dels lideratges forts i em passa com a Archie Brown i somio en un lideratge a mans de les dones, que sempre és més cooperatiu. El problema és quan una dona que aspira a fer política imita Margaret Thatcher, que va desafiar la política de pantalons i corbates amb un lideratge fort, idèntic al dels homes.