Vida poètica

Sem­pre he pen­sat que escriure poe­sia té directa relació amb el fet de viure poètica­ment. Que, d’alguna manera, hi ha un vin­cle estricte entre el gènere poètic i l’estil de vida. Que les coses se’ns reve­len a par­tir d’una acti­tud. I que aquesta acti­tud pro­voca que el poeta deno­mini el món d’una deter­mi­nada manera, i no d’una altra. Cal que se m’enten­gui: es pot viure poètica­ment i no tenir cap neces­si­tat de fixar un vers. Però el poeta ha de ser sen­si­ble al món, una sen­si­bi­li­tat –inte­rior i exte­rior– que, cal recor­dar, eti­mològica­ment manté un estret lli­gam amb la intel·ligència.

La poeta bra­si­lera Vero­nika Pau­lics ho broda amb aques­tes sen­zi­lles parau­les: “Quan tens cura de la teva vida, de cada cosa, quan estàs fent el pa, la poe­sia hi és.” La paraula clau d’aquesta afir­mació és “cura”, idea força que remet a la cadència que traça el temps del que­fer poètic. És la cadència el ritme dels fenòmens en relació amb el jo. La vida en moció, en el con­text d’un tempo huma­nit­zat i sense pres­ses. Mirar –con­tem­plar– allò que s’esdevé, tenir cura de la cosa en si, donar temps al temps, i apro­xi­mar-se amb el llen­guatge a la veri­tat.

Al meu enten­dre, el poeta ha de ser la plas­mació d’aquell espe­rit que viu d’acord amb els seus mots. La seva poe­sia és la seva ètica. En aquest sen­tit, la manera de viure –l’ésser en el món– cerca recrear l’ideal d’una pro­funda emoció estètica. Que pugui expres­sar-se a través de la paraula implica, forçosa­ment, un com­promís on el poeta viu en har­mo­nia –empàtica­ment– en relació amb l’existència. Hi ha, en defi­ni­tiva, un nexe amb el món que troba en el nom la seva con­creció. Tot ple­gat pot ser una per­cepció –mai un dogma– for­ta­ment accen­tu­ada per la sole­dat en la qual visc dar­re­ra­ment en el poble de Moià. Un entorn en què resulta ine­vi­ta­ble un cert retorn a la sen­zi­llesa més implícita. És a dir, a l’essència pri­mor­dial on cada objecte recu­pera la seva con­dició ori­ginària, i la mirada –la cura per les coses– esdevé humil i atenta. No deba­des, Petrarca ens recorda a l’Elogi de la vida solitària: “La ciu­tat és l’ene­miga dels poe­tes”. Cal distància –una pers­pec­tiva espa­cial– per poder tor­nar a veure-hi clar.

La dua­li­tat entre vida i obra és un repte fabulós que ens plan­teja la cruïlla sem­pre opaca entre la teo­ria i la praxi. Cal uni­fi­car sen­gles pres­supòsits. Aquest –i no cap altre– és el propòsit de viure ple­na­ment en la paraula. En aquest sen­tit, els mots de Joan Vinyoli apun­ten la cer­tesa: “Entre ser poeta o sim­ple­ment viure, hi ha una bella pos­si­bi­li­tat, que és viure poètica­ment.” Una opció gens fàcil que demana gosa­dia a l’hora de recórrer un camí replet d’obs­ta­cles. La poe­sia no obliga, però exi­geix. Tota la resta és lite­ra­tura.