Invents

Veig que ha sor­tit una màquina que planxa, amb l’únic esforç d’intro­duir la roba per un ori­fici supe­rior. Surt per un altre d’infe­rior, per­fec­ta­ment plan­xada i ple­gada i a punt d’anar a l’armari. És igual que siguin pan­ta­lons, jer­seis, cami­ses, esto­va­lles o tova­llons. No sé si ja es comer­ci­a­litza. Quan ho faci, i si fun­ci­ona com el pro­to­tip, li auguro un èxit ful­mi­nant. L’ope­ració de plan­xar roba a mà és la més arcaica de les fei­nes de la llar. Les plan­xes poden ser elèctri­ques i sub­mi­nis­trar vapor però encara obe­ei­xen al prin­cipi de les que ana­ven amb carbó o es posa­ven a escal­far damunt unes bra­ses. La posició i els movi­ments dels plan­xa­dors ja els va pin­tar Picasso a l’època blava. La màquina que dic ha de tenir una gran com­ple­xi­tat tècnica. Els engi­nyers han d’haver-li donat mol­tes ins­truc­ci­ons perquè en el seu inte­rior dis­cri­mini una camisa d’uns pan­ta­lons. No és el mateix un coll que la rat­lla d’un camal. Entenc, doncs, que l’invent hagi tri­gat a arri­bar més que d’altres. En una ren­ta­dora, sigui de plats o de roba, hi cap tot, amb unes mínimes pre­cau­ci­ons. Acon­se­guir que hi càpiga tot en una plan­xa­dora és admi­ra­ble.

Jo he vist fre­gar el terra de les cases amb les dones de fer fei­nes pas­sant la baieta age­no­lla­des. Per què va tri­gar tant a impo­sar-se l’ele­men­tal pal de fre­gar que per­met la higi­ene a peu dret? Per què les male­tes no van incor­po­rar rodes fins tan tard? Les male­tes són una evo­lució dels baguls. Els baguls eren trans­por­tats per camàlics quan la gent que viat­java era poquíssima i d’extracció aris­tocràtica o bur­gesa. Quan ha viat­jat tot­hom i cadascú s’ha de dur la maleta, les rodes han fet apa­rició. Així que les senyo­res de la casa van haver de subs­ti­tuir les dones de fer fei­nes ni que fos momentània­ment, va sor­tir el pal de la baieta. Quan el pal el va haver d’aga­far l’home, la seva divul­gació es va pre­ci­pi­tar. Ara s’acos­tava el moment que plan­xes­sin els homes. Perill.

Con­tem­plant imat­ges anti­gues, vull dir dels egip­cis ençà i dei­xant de banda les oto­ma­nes roma­nes, em pre­gunto per quin motiu vam haver d’arri­bar al segle XX perquè les cases s’equi­pes­sin amb buta­ques i sofàs flon­jos i hos­pi­ta­la­ris. Fins i tot si par­lem de trons reials, la huma­ni­tat s’ha asse­gut sem­pre en unes cadi­res de com­plexió rígida i de res­pat­ller ver­ti­cal. A casa el meu avi Gibert no va entrar mai un sofà. La família des­can­sava i les visi­tes pica­ven unes gale­tes en unes cadi­res arren­gle­ra­des con­tra les parets o al vol­tant d’una taula. Els sofàs, van venir amb la tele­visió? Les cadi­res afa­vo­rei­xen la nego­ci­ació, la ingesta, el cara a cara, la sig­na­tura de coses impor­tants, fan estar des­pert. La tele­visió molt sovint enso­peix. Seria perillós caure d’una cadira. No ho sé, impro­viso. Un estudiós del mobi­li­ari, en té detalls?