Invents

Veig que ha sortit una màquina que planxa, amb l’únic esforç d’introduir la roba per un orifici superior. Surt per un altre d’inferior, perfectament planxada i plegada i a punt d’anar a l’armari. És igual que siguin pantalons, jerseis, camises, estovalles o tovallons. No sé si ja es comercialitza. Quan ho faci, i si funciona com el prototip, li auguro un èxit fulminant. L’operació de planxar roba a mà és la més arcaica de les feines de la llar. Les planxes poden ser elèctriques i subministrar vapor però encara obeeixen al principi de les que anaven amb carbó o es posaven a escalfar damunt unes brases. La posició i els moviments dels planxadors ja els va pintar Picasso a l’època blava. La màquina que dic ha de tenir una gran complexitat tècnica. Els enginyers han d’haver-li donat moltes instruccions perquè en el seu interior discrimini una camisa d’uns pantalons. No és el mateix un coll que la ratlla d’un camal. Entenc, doncs, que l’invent hagi trigat a arribar més que d’altres. En una rentadora, sigui de plats o de roba, hi cap tot, amb unes mínimes precaucions. Aconseguir que hi càpiga tot en una planxadora és admirable.

Jo he vist fregar el terra de les cases amb les dones de fer feines passant la baieta agenollades. Per què va trigar tant a imposar-se l’elemental pal de fregar que permet la higiene a peu dret? Per què les maletes no van incorporar rodes fins tan tard? Les maletes són una evolució dels baguls. Els baguls eren transportats per camàlics quan la gent que viatjava era poquíssima i d’extracció aristocràtica o burgesa. Quan ha viatjat tothom i cadascú s’ha de dur la maleta, les rodes han fet aparició. Així que les senyores de la casa van haver de substituir les dones de fer feines ni que fos momentàniament, va sortir el pal de la baieta. Quan el pal el va haver d’agafar l’home, la seva divulgació es va precipitar. Ara s’acostava el moment que planxessin els homes. Perill.

Contemplant imatges antigues, vull dir dels egipcis ençà i deixant de banda les otomanes romanes, em pregunto per quin motiu vam haver d’arribar al segle XX perquè les cases s’equipessin amb butaques i sofàs flonjos i hospitalaris. Fins i tot si parlem de trons reials, la humanitat s’ha assegut sempre en unes cadires de complexió rígida i de respatller vertical. A casa el meu avi Gibert no va entrar mai un sofà. La família descansava i les visites picaven unes galetes en unes cadires arrenglerades contra les parets o al voltant d’una taula. Els sofàs, van venir amb la televisió? Les cadires afavoreixen la negociació, la ingesta, el cara a cara, la signatura de coses importants, fan estar despert. La televisió molt sovint ensopeix. Seria perillós caure d’una cadira. No ho sé, improviso. Un estudiós del mobiliari, en té detalls?