José Borrell

Un amic de casa de família palla­resa ens recorda que on Bor­rell és més mal­mi­rat és a la Pobla, on ha pas­sat de raier insigne a fill des­pres­ti­giat, fins a haver per­dut els pocs amics que hi tenia. Tal­ment, tam­poc mai no havia estat un fill del Pallars con­vençut, mal­grat que la família hi regen­tava un popu­lar forn de pa, però ell de jove va apos­tar per Madrid i va ser allà on va estu­diar i va fer la car­rera política. Per a ell, el Segre només va ser una bona foto­gra­fia elec­to­ral.

De sen­si­bi­li­tat cata­lana, doncs, ni un bor­rall i això queda palès en la seva bio­gra­fia. Con­vençut naci­o­na­lista espa­nyol, no ha ama­gat mai la militància anti­ca­ta­la­nista, amb un dis­curs que l’ha apro­pat, i molt, a les tesis de la ultra­dreta penin­su­lar. I, per defen­sar el seu ide­ari, mai no ha dub­tat a admi­nis­trar la men­tida i la des­qua­li­fi­cació de l’adver­sari. Però, sense argu­ments, quan se sobre­ac­tua sense xarxa, es corre el perill del gran ridícul.

El cas de la nonada esco­pi­nada par­la­mentària ha demos­trat que el minis­tre Bor­rell anava nu. I aquesta set­mana ha superat els matei­xos minis­tres del finit govern Rajoy anant a Brus­sel·les a expli­car que les agres­si­ons poli­ci­als del 1-O no van exis­tir i que les imat­ges mos­tra­des arreu no van ser cap altra cosa que un còctel d’una mani­fes­tació de bom­bers repri­mida pels Mos­sos i tros­sos d’imat­ges xile­nes de mani­fes­ta­ci­ons con­tra Pinoc­het. José Bor­rell ha fet gala de men­ti­der com­pul­siu.

Quan els polítics cata­lans es plan­te­gen donar suport a Sánchez i apro­var-li el pres­su­post, pot­ser hau­rien de pen­sar que un exe­cu­tiu esta­tal amb tal minis­tre expli­cita la manca de volun­tat de diàleg del govern de Madrid amb Cata­lu­nya. L’acti­tud de Bor­rell és una clara línia ver­me­lla.