Opinió

Vuits i nous

I cartes que no lliguen

“La fotografia, passats uns anys, rejoveneix; els articles envelleixen

Que­dem amb en Xavier Gra­set per dinar. Ha d’escriure el pròleg al lli­bre que reco­llirà arti­cles meus, del qual els par­lava diu­menge, i vol par­lar amb mi. Fa uns dies en Josep Lluch, l’edi­tor, me’n va enviar les gale­ra­des. No veig que hagi de revi­sar res, si es tracta d’uns tex­tos que ja s’han publi­cat i han pas­sat per cor­recció, però vinga, les gale­ra­des. Gale­ra­des deu venir de gale­res. Quina tor­tura, senyor, relle­gir-se. Ni Charl­ton Hes­ton remant a cops de fuet a Ben Hur. Vols dir que val la pena el lli­bre? Vols dir que val res, el que he escrit? Hi ha arti­cles que es remun­ten a dos anys. Això donava per bo? De vega­des, quan he fet una foto a algú, el foto­gra­fiat em diu que no s’agrada. Jo sem­pre li res­ponc: “D’aquí a 20 anys t’agra­daràs.” Una cosa és la foto­gra­fia i l’altra, l’escrip­tura. Pas­sa­des només unes set­ma­nes empit­jora i en comp­tes de rejo­ve­nir-te et fa vell. En Lluch em matarà: aques­tes no són mane­res de pro­mo­ci­o­nar un lli­bre.

En Gra­set em cita en un res­tau­rant de menú del car­reró Mer­ca­ders de Bar­ce­lona, paral·lel a la Via Laie­tana. Arribo aviat. L’amo em diu: “Vostè surt a la tele­visió.” Hi afe­geix: “Aquí tenim de cli­ent habi­tual en Manolo Milián Mes­tre, que deu conèixer.” “Sí, senyor.” “També, en Xavier Gra­set.” “És el que espero.” Deci­deixo espe­rar-lo deam­bu­lant pel car­rer. Quan es fa pre­sent li asse­nyalo l’entrada d’una botiga amb la per­si­ana abai­xada: “Aquí hi havia hagut la Fil­mo­teca.” Parlo dels sei­xanta i setanta, quan la Fil­mo­teca era “Española”. Hi vaig veure una pel·lícula polo­nesa d’Andr­zej Wajda que tenia de banda sonora Les qua­tre esta­ci­ons de Vivaldi. Ni jo ni ningú dels que érem al cine havíem sen­tit mai aque­lla música i quan vam sor­tir vam córrer a com­prar-ne el disc. En Gra­set no se’n sap ave­nir. La par­ti­tura de Vivaldi, que sem­bla que s’hagi d’haver escol­tat tota la vida, feia poc lla­vors que s’havia des­co­bert. “La cam­brera del res­tau­rant és polo­nesa”, em diu en Gra­set. Un cop entau­lats li ho comen­tem. No ha vist la pel·lícula. Tam­poc li sona d’entrada el direc­tor: “Wajda? Ah, «Vaida»!” En polonès es pro­nun­cia “Vaida”. Ens reco­mana no per­dre’ns Cold war, també polo­nesa. Li dic que ja l’he vista i està molt con­tenta. “De tot això ets capaç de treure’n un arti­cle”, som­riu en Gra­set. “Tin­dria algun interès?” I en Manolo? Avui no ha vin­gut. En Manolo Milián Mes­tre a mi em diu “Manòlios”, pel pro­ta­go­nista d’El Crist de nou cru­ci­fi­cat. Li hau­ria dit que en la versió revi­sada del lli­bre que acaba de treure el Club Edi­tor ha pas­sat a ser “Manollós” i que tinc un dis­gust de mort perquè s’aparta de “Manuel”. Ja veus, Xavier, així tre­ba­llo, sovint. Vuits i nous i car­tes que no lli­guen. “Què men­ja­ran, els senyors?” Aquesta bar­reja de pollas­tre i boti­farra sem­bla ape­ti­tosa, en prin­cipi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia