Immersió lingüística

Títol sencer: “Un èxit més de la immersió lingüística escolar”. Després dels talls informatius amb xofers de taxi barcelonins vociferant només en castellà, van arribar agressions verbals dedicades a un col·lega del ram que va atrevir-se a intervenir en català: “Subnormal!”, “Tonto!”, “En español!”, entre les intel·ligibles. Conduir un taxi no vol pas dir automàticament ser taxista. Un professional d’aquest servei –n’hi ha, és clar– hauria de ser un persona educada en el tracte amb el client i amb les altres persones amb qui pot haver de relacionar-se durant el servei; que vagi convencionalment vestida, sobretot a l’estiu; que durant el trajecte tingui la ràdio tancada o en volum baix; que mantingui el vehicle en un acceptable estat de netedat, etc. I –posem-nos d’Iceta o de Colau– que pugui pel cap baix entendre la llengua també oficial. I a Barcelona i a d’altres llocs aquestes presumpcions fallen, una o totes. Els “taxistes” que han insultat el camarada –cap queixa indignada de la resta: qui calla atorga– i l’han obligat a canviar de llengua o a emmudir, la majoria té menys de 50 anys; és a dir, que han estat escolaritzats en allò que pietosament en diuen “immersió lingüística”. I el resultat ja l’hem vist: ignorància, intolerància i odi contra la llengua. Diu que el col·lectiu representa la Tabàrnia promoguda pel partit que va néixer amb l’objectiu de destruir la llengua catalana allà on encara s’usa; a l’entrevista del FAQS, el cap visible de tot plegat –jove i per tant “immergit” segur– gairebé ho ha confirmat. Saltem fora del gremi del taxi. Reconeguts els castellanoparlants i els d’altres llengües maternes que han fet i fan un esforç per correspondre en llengua catalana, hem de dir que particularment a Barcelona no es pot viure només en català. He trobat recepcionistes –recepcionistes d’hotel!, els intercomunicadors per excel·lència amb els clients– que no només no entenen un borrall de català, sinó que porten anys al país i temps rere el taulell i amb tota honestedat confessen que ni tan sols sabien que a Catalunya s’hi parlés altra cosa que no fos el castellà. I cambrers o botiguers? La Dra. Carme Junyent denuncia en totes les tessitures aquesta realitat. ¿Sabrem algun dia amb un mínim de veracitat en quin grau es compleix –o no es compleix, que en faríem més via– la rebregada “immersió lingüística” a les escoles i instituts? Ah: I abans de res recordem, gironins provincians, que a Catalunya la majoria viu Tordera enllà, a la gran Barcelona.