Ricard Salvat

Enguany fa deu anys de la mort de Ricard Salvat. Salvat va fer per aquest país una obra ingent, còsmica, que no li agrairem mai prou. Salvat tenia molts enemics, i poderosos, i va ser silenciat moltes vegades. Però és ell qui va obrir les portes i finestres de Catalunya i el teatre europeu va entrar a Catalunya i el teatre català va sortir a Europa.

És més o menys el que va fer Carles Riba amb la poesia. Qui no se’n recorda, d’aquelles obres de Bertolt Brecht? Modèliques. Qui pot oblidar l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, que va fundar ell? Qui pot oblidar tot l’Espriu que agafa volada gràcies a les impecables representacions de Salvat?

Intel·lectual, escriptor –ens ha deixat molts llibres, tots ells interessantíssims–, professor universitari –els seus alumnes encara el recorden, car quedaven fascinats per la seva erudició i la seva pedagogia–.

Sabeu quina és l’última obra que li vaig veure? Encara m’estremeixo: Mirall trencat, de Mercè Rodoreda. I sabeu què hi vaig dir en aquella ocasió i que repeteixo i repetiré en qualsevol ocasió? Doncs vaig dir, cito de memòria, que Mirall trencat és una novel·la magnífica, però que més magnífic és encara el muntatge que en va fer Ricard Salvat.

Vaig tenir la sort de ser amiga personal d’ell, i me l’escoltava sempre embadalida. Format a Alemanya, va assimilar tot el rigor alemany i el va adaptar al tarannà mediterrani. Aquest article no és un inventari de l’obra de Salvat, perquè, si no, no s’acabaria mai. El trobo molt a faltar, a ell com a persona i a la seva obra descomunal.

I ara que parlem de teatre: els milers de votants de Vox a Andalusia s’han adonat que han votat la ideologia que va assassinar Federico García Lorca?