Ricard Salvat

Enguany fa deu anys de la mort de Ricard Sal­vat. Sal­vat va fer per aquest país una obra ingent, còsmica, que no li agrai­rem mai prou. Sal­vat tenia molts ene­mics, i pode­ro­sos, i va ser silen­ciat mol­tes vega­des. Però és ell qui va obrir les por­tes i fines­tres de Cata­lu­nya i el tea­tre euro­peu va entrar a Cata­lu­nya i el tea­tre català va sor­tir a Europa.

És més o menys el que va fer Car­les Riba amb la poe­sia. Qui no se’n recorda, d’aque­lles obres de Ber­tolt Brecht? Modèliques. Qui pot obli­dar l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, que va fun­dar ell? Qui pot obli­dar tot l’Espriu que agafa volada gràcies a les impe­ca­bles repre­sen­ta­ci­ons de Sal­vat?

Intel·lec­tual, escrip­tor –ens ha dei­xat molts lli­bres, tots ells interes­santíssims–, pro­fes­sor uni­ver­si­tari –els seus alum­nes encara el recor­den, car que­da­ven fas­ci­nats per la seva eru­dició i la seva peda­go­gia–.

Sabeu quina és l’última obra que li vaig veure? Encara m’estre­meixo: Mirall tren­cat, de Mercè Rodo­reda. I sabeu què hi vaig dir en aque­lla ocasió i que repe­teixo i repe­tiré en qual­se­vol ocasió? Doncs vaig dir, cito de memòria, que Mirall tren­cat és una novel·la magnífica, però que més magnífic és encara el mun­tatge que en va fer Ricard Sal­vat.

Vaig tenir la sort de ser amiga per­so­nal d’ell, i me l’escol­tava sem­pre emba­da­lida. For­mat a Ale­ma­nya, va assi­mi­lar tot el rigor ale­many i el va adap­tar al tarannà medi­ter­rani. Aquest arti­cle no és un inven­tari de l’obra de Sal­vat, perquè, si no, no s’aca­ba­ria mai. El trobo molt a fal­tar, a ell com a per­sona i a la seva obra des­co­mu­nal.

I ara que par­lem de tea­tre: els milers de votants de Vox a Anda­lu­sia s’han ado­nat que han votat la ide­o­lo­gia que va assas­si­nar Fede­rico García Lorca?