Les banyeres fan nosa

No par­laré pas ni de la con­tundència man­di­bu­lar de la senyora Cuni­llera, ni dels taxis­tes que insul­ten qui intervé en català, ni del tri­par­tit de cen­tre andalús, ni... Perquè resulta que el metge, amb dis­plicència, i el mossèn, amb seve­ri­tat, m’han qui­tat aquests temes tòxics i m’han pres­crit una dieta lleu­gera –a la mili en deien dieta blanda– con­sis­tent en mots de pro­xi­mi­tat bullits en família o prosa de l’hort ama­nida amb els amics. I és així que diva­garé sobre un canvi físic i men­tal rela­ci­o­nat amb les cam­bres de bany que hi ha avui a totes les cases; el tema de la higi­ene, davant d’aque­lles inges­ti­ons soci­al­ment coles­teròliques, política­ment tri­glicèrides i moral­ment hiper­ten­ses, doncs, no és pas triat perquè si.

D’un temps ençà fins i tot els més badocs hem pogut ado­nar-nos que els dia­ris por­ten a tota plana una publi­ci­tat que inci­deix en un aspecte dels banys domèstics: es tracta d’ofer­tes econòmiques per can­viar la banyera per un plat de dutxa amb tots els perifèrics –obra, rajo­les, mono­co­man­da­ment, etc.– inclo­sos; a vega­des l’anunci ofe­reix la pos­si­bi­li­tat de, per un mòdic suple­ment, des­fer-se també del bidet. En efecte, les banye­res van fent nosa perquè pre­fe­rim la dutxa. Per la pressa, tan popu­lar del nos­tre temps; o perquè som cada vegada més vells, en anys i en nom­bre, i haver de tras­ca­mar de fora a dins de l’atu­ell i vice­versa s’ha con­ver­tit en una acció de risc que el plat de dutxa estal­via.

El dut­xar-nos freqüent­ment també ha empès el bidet cap a l’obso­lescència: havia estat pre­vist per ensa­bo­nar i esban­dir tots els traus, plecs, forats i pen­ja­ro­lles que moblen l’entre­ca­mes, però la higi­ene de cos sen­cer l’ha con­ver­tit en un entre­banc vin­tage. Veníem de segles, mil·len­nis de quisca adhe­rida a la der­mis. Abans, els romans pri­mer i els musul­mans després van ser els que van nor­ma­lit­zar el bany, pres­crit com un ritual quo­tidià i a vega­des fins i tot litúrgic. Des­a­pa­re­guts lla­tins i islàmics del nos­tre horitzó, vam pas­sar segles bruts i pudents com una gui­lla fins que, tímida­ment a la pri­mera mei­tat del segle XX i genèrica­ment al llarg de la segona, vam fer-nos a l’anar rela­ti­va­ment nets. A poc a poc van ins­tal·lar-se cam­bres de bany a cada casa, i des­ta­ca­rem que en aquest nos­tre rodal la reina de la peça, la banyera, va pas­sar per un inter­ludi pin­to­resc i molt igno­rat, tot i que Pla –sem­pre més evo­cat que no pas lle­git– en parla joco­sa­ment.

Vet ací que els pri­mers banys moderns van arri­bar perquè els de la casa pogues­sin pre­su­mir de solvència econòmica i, com deia Ber­nat Metge, de ser del temps; la gent ense­nyava la cam­bra a les visi­tes però seguia acu­dint a la comuna i es ren­tava en un cubell per les fes­tes anyals. I algun pagès, pen­sant en quin ús pràctic es podria donar a les banye­res inac­ti­ves, va des­co­brir que si es posava un tou de palla al fons de l’andròmina, hi podien còmoda­ment covar els ous tres llo­ques. Aquest ús oblic va prac­ti­car-se fins que els pares dels que ara la banyera els fa tanta nosa van fer-hi córrer l’aigua.