Les banyeres fan nosa

No parlaré pas ni de la contundència mandibular de la senyora Cunillera, ni dels taxistes que insulten qui intervé en català, ni del tripartit de centre andalús, ni... Perquè resulta que el metge, amb displicència, i el mossèn, amb severitat, m’han quitat aquests temes tòxics i m’han prescrit una dieta lleugera –a la mili en deien dieta blanda– consistent en mots de proximitat bullits en família o prosa de l’hort amanida amb els amics. I és així que divagaré sobre un canvi físic i mental relacionat amb les cambres de bany que hi ha avui a totes les cases; el tema de la higiene, davant d’aquelles ingestions socialment colesteròliques, políticament triglicèrides i moralment hipertenses, doncs, no és pas triat perquè si.

D’un temps ençà fins i tot els més badocs hem pogut adonar-nos que els diaris porten a tota plana una publicitat que incideix en un aspecte dels banys domèstics: es tracta d’ofertes econòmiques per canviar la banyera per un plat de dutxa amb tots els perifèrics –obra, rajoles, monocomandament, etc.– inclosos; a vegades l’anunci ofereix la possibilitat de, per un mòdic suplement, desfer-se també del bidet. En efecte, les banyeres van fent nosa perquè preferim la dutxa. Per la pressa, tan popular del nostre temps; o perquè som cada vegada més vells, en anys i en nombre, i haver de trascamar de fora a dins de l’atuell i viceversa s’ha convertit en una acció de risc que el plat de dutxa estalvia.

El dutxar-nos freqüentment també ha empès el bidet cap a l’obsolescència: havia estat previst per ensabonar i esbandir tots els traus, plecs, forats i penjarolles que moblen l’entrecames, però la higiene de cos sencer l’ha convertit en un entrebanc vintage. Veníem de segles, mil·lennis de quisca adherida a la dermis. Abans, els romans primer i els musulmans després van ser els que van normalitzar el bany, prescrit com un ritual quotidià i a vegades fins i tot litúrgic. Desapareguts llatins i islàmics del nostre horitzó, vam passar segles bruts i pudents com una guilla fins que, tímidament a la primera meitat del segle XX i genèricament al llarg de la segona, vam fer-nos a l’anar relativament nets. A poc a poc van instal·lar-se cambres de bany a cada casa, i destacarem que en aquest nostre rodal la reina de la peça, la banyera, va passar per un interludi pintoresc i molt ignorat, tot i que Pla –sempre més evocat que no pas llegit– en parla jocosament.

Vet ací que els primers banys moderns van arribar perquè els de la casa poguessin presumir de solvència econòmica i, com deia Bernat Metge, de ser del temps; la gent ensenyava la cambra a les visites però seguia acudint a la comuna i es rentava en un cubell per les festes anyals. I algun pagès, pensant en quin ús pràctic es podria donar a les banyeres inactives, va descobrir que si es posava un tou de palla al fons de l’andròmina, hi podien còmodament covar els ous tres lloques. Aquest ús oblic va practicar-se fins que els pares dels que ara la banyera els fa tanta nosa van fer-hi córrer l’aigua.