Si mireu el vent d’on ve

El cen­tre Arts Santa Mònica de Bar­ce­lona pre­senta una expo­sició que es titula Si mireu el vent d’on ve. Cal que recordi als més grans d’on ve aquest vent? “Cinc pome­tes té el pomer, / de cinc una, de cinc una, / cinc pome­tes té el pomer, / de cinc una en caigué; / si mireu el vent d’on ve / veu­reu el pomer com dansa / si mireu el vent d’on ve / veu­reu com dansa el pomer.” El 23 de maig de 1968, men­tre París s’agi­tava, un grup de músics cata­lans, el Grup de Folk, can­tava al parc de la Ciu­ta­de­lla cançons pròpies i cançons ame­ri­ca­nes adap­ta­des de caient fes­tiu i també de matís rei­vin­di­ca­tiu. Si París cre­mava, aquí ens havíem de limi­tar a un foc de camp vigi­lat per una pare­lla de “gri­sos”. De fet, van ser cançons des­ti­na­des a ame­nit­zar els focs de camp que orga­nit­za­ven els boy-scouts i les noies guies en les seves excur­si­ons de dos dies per les mun­ta­nyes del país. També van ser cançons “de missa”. Feia uns anys ens havien arri­bat uns dis­cos amb la Missa Luba. Algú entre els que recor­den les “pome­tes” recorda la Missa Luba? Era can­tada pels negres del Congo i per un moment va sem­blar que res­po­nia als desit­jos de l’Església anco­rada en el gre­gorià de posar-se al dia litúrgi­ca­ment i musi­cal­ment. El que passa és que els negres can­ta­ven la missa en llatí i el Con­cili aca­bava de decan­tar-se per la “llen­gua del poble”. La Missa Luba va ser efímera. En el seu camí es va inter­po­sar la missa amb gui­tar­res i el Kum­bayà. “Kum­bayà, Déu meu, Kum­bayà”, es va sen­tir a la Ciu­ta­de­lla. La com­bi­nació de París i Con­cili explica el Grup de Folk, que a la vegada es va inter­po­sar entre la Nova Cançó i els que es pre­pa­ra­ven per ini­ciar el rock català. El Grup de Folk també va ser efímer. A final d’aquell mateix 1968 ja s’havia dis­solt. Però el Kum­bayà i les adap­ta­ci­ons de Pete See­ger, Joan Baez o Bob Dylan van seguir, així als focs de camp com a missa com a les reu­ni­ons clan­des­ti­nes. Qui els havia de dir que adap­ta­ven un premi Nobel. Rai­mon no va pas­sar de can­tar un can­di­dat, Sal­va­dor Espriu.

A còpia d’insis­tir-hi, el Kum­bayà va donar nom a una gene­ració. Érem kum­bes, érem xiru­quers, érem de foc de camp i de missa. La cantàvem no amb el swing dels negres ame­ri­cans sinó arros­se­gant-la. Tenim tendència a arros­se­gar totes les cançons, sigui el Viro­lai o Els sega­dors. Quan els de pri­mera fila van per la segona estrofa els de l’última van per la pri­mera.

A la inau­gu­ració de l’expo­sició uns super­vi­vents van ofe­rir un petit con­cert. Amb prou fei­nes recor­da­ven les lle­tres. Fa cin­quanta anys... Hem dei­xat de ser kum­bes? Amb tots els res­pec­tes: l’evo­lució política del procés inde­pen­den­tista i les con­cen­tra­ci­ons que aplega fan recor­dar les fla­ma­ra­des dels focs de camp. El vent ve d’allí. Cauen pome­tes, però “no serem moguts”.