Llegir Rahola

Car­les Rahola és ara un nom cone­gut a Girona. Un ins­ti­tut d’ense­nya­ment, una escul­tura, la bibli­o­teca del car­rer Emili Gra­hit i els pre­mis periodístics que des de ja fa deu anys orga­nit­zen el Col·legi de Peri­o­dis­tes i la Dipu­tació de Girona por­ten el seu nom. I, des de fa set anys, la Set­mana dels Rahola invita a refle­xi­o­nar sobre peri­o­disme i sobre ciu­ta­da­nia, dos dels valors fona­men­tals de l’herència de l’escrip­tor afu­se­llat. Aquest any s’han pro­gra­mat tau­les rodo­nes a l’entorn de la ràdio com a espai de diàleg, el trac­ta­ment de l’ori­en­tació sexual als mit­jans de comu­ni­cació, com fer un bon infor­ma­tiu infan­til i el peri­o­disme polític i les seves ser­vi­tuds. I també una con­versa amb Laura Rosel, d’actu­a­li­tat per temes no estric­ta­ment periodístics (o sí), i una potent taula sobre el delicte d’opi­nar, amb motiu del 80è ani­ver­sari de l’exe­cució de Rahola, que es com­plirà el 15 de març d’aquest any, que reu­nirà els his­to­ri­a­dors Joa­quim Nadal i Xavier Car­ma­niu i la peri­o­dista Cris­tina Masanés. No sem­pre es va saber a Girona qui era Car­les Rahola. La dic­ta­dura no només li va pren­dre la vida per tres arti­cles d’opinió, sinó pel que sig­ni­fi­cava com a arti­cu­lista a L’Auto­no­mista, el diari que edi­tava el seu germà Darius, com a fun­ci­o­nari de la Dipu­tació i polític a la Gene­ra­li­tat, i sobre­tot com a refe­rent cívic que havia escrit con­tra la pena de mort i defen­sat els drets cul­tu­rals i polítics del nos­tre país. La dic­ta­dura el va esbor­rar del mapa durant qua­ranta anys. No només els van arra­bas­sar el diari, els béns i la vida, sinó que van inten­tar esbor­rar la seva memòria. En la Tran­sició, que en dèiem, amb Presència i gent diversa com ara l’Aragó, Clarà i l’Assem­blea Democràtica d’Artis­tes es va recu­pe­rar el seu lle­gat. Per cert, una bona notícia, la ree­dició de L’Auto­no­mista, el diari dels Rahola, de Lluís Costa. La tin­drem durant les com­me­mo­ra­ci­ons que farà la Dipu­tació. S’ha recor­dat molt Rahola per la seva injusta i digna mort. El van matar perquè encar­nava tres con­cep­tes inac­cep­ta­bles per a la dic­ta­dura: la cul­tura, Cata­lu­nya i la lli­ber­tat, en parau­les de Josep Benet a Pilar Rahola. Cal dema­nar que es lle­geixi Rahola i espe­ci­al­ment el seu Bre­vi­ari de ciu­ta­da­nia, del 1933, en què es des­co­breix el Rahola ide­a­lista, res­pectuós, tole­rant, pacífic, lliure. Quim Cur­bet va ree­di­tar-lo i va publi­car com a home­natge un Nou bre­vi­ari de ciu­ta­da­nia. Lle­gir Rahola és el millor home­natge que se li pot fer.