La flaire

“Espa­nya, com qual­se­vol altra democràcia, té les seves pròpies regles i lleis, i el govern britànic res­pec­tarà la imple­men­tació de l’estat de dret a Espa­nya.” Ho va dir l’Alan Dun­can, el minis­tre d’Afers Estran­gers del RU, fa una set­mana, tot res­po­nent a una pre­gunta del Ron­nie Cowan, dipu­tat a West­mins­ter, que volia saber quan el govern britànic faria una queixa for­mal per l’encar­ce­ra­ment injust de la Carme For­ca­dell. Cowan i Dun­can repre­sen­ten els dos extrems de l’opinió pública estran­gera envers Espa­nya. La gent com Dun­can veu Espa­nya com gai­rebé tot­hom la veia a finals del segle pas­sat: una democràcia “com qual­se­vol altra” –i punt–. Cowan, d’altra banda, per­tany a un grup petit però crei­xent d’estran­gers que han ensu­mat una pudor gens agra­da­ble –de cadàver putre­facte de dic­ta­dor– al soter­rani polític de l’Estat espa­nyol: con­fi­dents giha­dis­tes, vio­la­dors en lli­ber­tat, empre­so­na­ments absurds, judi­cis pre­jut­jats… Una pudor que també ha arri­bat als narius de 13 orga­nit­za­ci­ons de 8 països dife­rents que volen obser­var el macro­ju­dici con­tra –perquè no pot ser sinó con­tra– els pre­sos polítics cata­lans. Per evi­tar que estran­gers ben­pen­sants com l’Alan Dun­can notin la ferum ja esmen­tada, tan com­pro­me­te­dora, a l’Estat li ha fal­tat temps per posar un ambi­en­ta­dor: es diu Irene Lozano, l’exdi­pu­tada d’un par­tit fanàtica­ment uni­o­nista i la cap actual d’España Glo­bal, l’ala pro­pa­gandística del Minis­teri d’Afers Exte­ri­ors: l’invent més recent del sem­pre tan ima­gi­na­tiu senyor Bor­rell.