La flaire

“Espanya, com qualsevol altra democràcia, té les seves pròpies regles i lleis, i el govern britànic respectarà la implementació de l’estat de dret a Espanya.” Ho va dir l’Alan Duncan, el ministre d’Afers Estrangers del RU, fa una setmana, tot responent a una pregunta del Ronnie Cowan, diputat a Westminster, que volia saber quan el govern britànic faria una queixa formal per l’encarcerament injust de la Carme Forcadell. Cowan i Duncan representen els dos extrems de l’opinió pública estrangera envers Espanya. La gent com Duncan veu Espanya com gairebé tothom la veia a finals del segle passat: una democràcia “com qualsevol altra” –i punt–. Cowan, d’altra banda, pertany a un grup petit però creixent d’estrangers que han ensumat una pudor gens agradable –de cadàver putrefacte de dictador– al soterrani polític de l’Estat espanyol: confidents gihadistes, violadors en llibertat, empresonaments absurds, judicis prejutjats… Una pudor que també ha arribat als narius de 13 organitzacions de 8 països diferents que volen observar el macrojudici contra –perquè no pot ser sinó contra– els presos polítics catalans. Per evitar que estrangers benpensants com l’Alan Duncan notin la ferum ja esmentada, tan comprometedora, a l’Estat li ha faltat temps per posar un ambientador: es diu Irene Lozano, l’exdiputada d’un partit fanàticament unionista i la cap actual d’España Global, l’ala propagandística del Ministeri d’Afers Exteriors: l’invent més recent del sempre tan imaginatiu senyor Borrell.