Viure ‘cum jubilo’

En llatí, jubi­lus vol dir ‘ale­gria’ i se’n deriva la paraula jubi­leu, que ori­ginària­ment es refe­ria a una cele­bració de cin­quanta anys, de la qual alhora en segueix jubi­lació, bo i supo­sant (suposo) que aquell que ja no és dins el marc labo­ral viu o ha de viure ale­gre –supo­sició que, com a mínim, gri­nyola.

Soc dins aquest esta­ment social ano­me­nat “els jubi­lats”, vivint gràcies a les fun­ci­ons fetes i que ara ens podem dedi­car a la vida con­tem­pla­tiva, des d’una llu­cana teòrica­ment tran­quil·la i rela­xada. En aquest esta­ment hi ha un sec­tor, no pas molt nombrós però sorollós, que es con­sa­gra a l’esport del blasme, a la des­qua­li­fi­cació apro­xi­ma­da­ment total dels qui en aquest moment fan les fei­nes que fèiem nosal­tres, uns anys enrere. Estan con­vençuts que la cosa deixà de fun­ci­o­nar bé el dia que van jubi­lar-se, que els ser­veis públics són cada cop menys públics, que els actu­als tre­ba­lla­dors només som­nien fer vaga, que els polítics només bar­ri­nen de quina manera faran més des­gra­ciat el país, que la premsa desin­forma, la tele degrada, la ràdio avor­reix. Ja res no és com era, i d’això se’n deriva una última con­seqüència del sil·logisme des­qua­li­fi­ca­dor: ho feien millor ells.

Però en un món que innova tant com ho fa aquest actual nos­tre, no goso pas defen­sar o con­si­de­rar que els pro­gres­sos són mar­xes enrere, que la mala bava ha suplan­tat la decència, o que la imbe­cil·litat ha pres el relleu de l’agu­desa. Cada segle té els seus genis, com cada edat deu tenir els seus pla­ers. Pot­ser sí que tro­bem a fal­tar Mozart, Cambó o mossèn Cinto, però no me’n vull pas posar pedres al fetge; la bon­ho­mia i la calma són molt millors per a la salut que la cris­pació o el des­pit. No vull con­tra­po­sar Beet­ho­ven a Els Pets, ni Flau­bert a Sebastià Roig, ni Gali­leu a Tomàs Molina, però sí que intento anar cap­gi­rant, dia a dia, l’anti­quada retòrica revo­lu­cionària per una més d’acord amb la jubi­lació. Així, urba­nité, sérénité, tran­qui­llité. No faig gaire cas de res, no com­pro el que surt anun­ciat a la tele i així copio el gran Horaci, que ja ho prac­ti­cava (ell sense tele) fa més de dos mil anys: lau­dat vena­les qui vult extru­dre mer­ces, lloa les mer­ca­de­ries aquell qui vol des­fer-se’n. I ara que hi soc diré que, si visqués a Bar­ce­lona, amb molt de gust m’afe­gi­ria a aquests que es reu­nei­xen per par­lar en llatí. En tinc notícia de fa pocs dies i he sen­tit jubi­lum mag­num.