Vorejant el caos

Jo entenc que de la situ­ació política, econòmica i social actual, és una allau d’infor­mació política física­ment incerta, reial­ment ado­bada, en molts aspec­tes impro­vi­sada i en un per­cen­tatge molt alt, impro­vi­sada a par­tir d’una menu­desa infor­ma­tiva abans de créixer i desen­vo­lu­par-se. Per exem­ple: aquest arti­cle que lle­giu el diu­menge, anys enrere hom podia asse­gu­rar gai­rebé al lec­tor que el que es lle­gia era rigo­ro­sa­ment exacte, sols mati­sat per l’opinió de cada un dels lec­tors i per la de l’arti­cu­lista. Qui és el peri­o­dista que entre­veu el que pot haver pas­sat en gai­rebé tres dies, quan es tracta de quel­com molt impor­tant, succeït al món, amb o sense guerra, con­ferències inter­na­ci­o­nals, decla­ra­ci­ons de caps d’estat, i cent suc­ces­sos que tenen lloc a qual­se­vol racó de món, civi­lit­zat o no. Lla­vors hom pot veure i escol­tar coses sem­blants a allò de: “Els parla en Pep de la tele­visió de Puig­pe­lat.” Diu així: “Aquesta nit, sense res­pec­tar la treva acor­dada per uns i altres, les for­ces rus­ses acam­pa­des prop de la fron­tera, han envaït la ciu­tat fron­te­rera de Mulla­der del Nord, aixa­fant la mínima resistència més pro­to­col·lària que mili­tar del cas. Unes cinc milles terra endins han parat espe­rant ordres. Per sort no s’ha dis­pa­rat, però als tancs i vehi­cles arti­llers blin­dats, men­gen amb una sola mà. L’altra resta pre­pa­rada amb els dits als gallets electrònics.” Al sud, els xine­sos han fet exac­ta­ment el mateix tot i que més sorollós. Volen imi­tar rus­sos i ame­ri­cans i, tot i que el mate­rial de guerra emprat –cada vegada més fabri­cat a casa– és de la millor qua­li­tat, no ente­nen com es poden fer els com­bats d’una guerra rea­lis­tes, sense cri­dar. La Gran Mura­lla la fora­den en fer un ester­nut i a la posta de sol de l’endemà torna a estar refeta. El sen­ti­ment artístic musi­cal, arqui­tectònic, pictòric i lite­rari, prin­ci­pal­ment, for­men part de les cul­tu­res de manera gene­ra­lit­zada de la nova Xina, el des­per­tar econòmic de la qual es pot dir que espanta els modes­tos i pre­o­cupa els grans. La Xina avança no pas a velo­ci­tat de cre­uer, expressió el sig­ni­fi­cat de la qual era popu­lar­ment el dels vai­xells amb pas­sat­gers esti­ue­jant. La Xina avança pode­ro­sa­ment amb gran mime­tisme dels dos països cap­da­van­ters dits. El segon front pre­o­cupa gai­rebé més que el pri­mer: ser una potència mili­tar. Fa mig segle tan sols que començaren ins­tal·lant comerços, res­tau­rants i d’altres. Avui ja es fan notar. Els grans cen­tres d’apro­vi­si­o­na­ment dels super­mer­cats, comerços, cafès, bars i res­tau­ració, len­ta­ment, sense fer soroll, van pas­sant a les seves mans, i ens els tro­ba­rem a la cuina de casa qual­se­vol dia. L’arti­cu­lista infor­ma­dor, amb retard o sense, no té pro­ble­mes de tema. Passa sola­ment que en veure per tele­visió les notícies del moment el dis­sabte a la nit, hom vol­dria modi­fi­car algun aspecte de l’arti­cle del diu­menge. Entre tele­visió, ràdio i periòdics hi ha a vega­des, poques, caos infor­ma­tiu. Els mit­jans no poden anar expli­cant hora a hora, minut a minut, la casuística infor­ma­tiva. Els lec­tors intel·ligents ho ente­nen per­fec­ta­ment.

Sense ni ado­nar-me’n, he pas­sat de les con­ques­tes bèl·liques a les infor­ma­ti­ves domèsti­ques, i a l’inrevés. Sort de les “últi­mes hores” inter­ca­la­des el dis­sabte a la nit amb calçador que, a vega­des, sal­ven el pres­tigi dels infor­ma­dors. Amb tot, és molt bonic expres­sar-se. I tant!