El cinisme de la metròpoli

Fa alguns dies, en una conferència al Colegio de México per commemorar el 80è aniversari de l’exili republicà, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va afirmar: “México sigue siendo esa tierra de acogida de la que es posible enamorarse. Una tierra que, incluso cuando se llega a ella huyendo de una persecución o de la miseria, resulta consoladora. No va a haber ningún muro que cambie eso.” Més enllà de les comprensibles lloances al país amfitrió, amb aquesta darrera referència el president del govern espanyol no es referia, com ens podem imaginar, a la immensa tanca instal·lada a Melilla, que ha provocat la mort de centenars de persones que cercaven una “terra d’acollida”; ni tampoc parlava del mur en què s’ha convertit la mar Mediterrània, un símbol de l’egoisme i la desmemòria europea i un cementiri per a molts d’aquells que fugen “de la misèria”; ni tampoc es referia al mur de la burocràcia espanyola, que rebutja tres de cada quatre sol·licituds d’asil que li arriben i que ha esdevingut una barrera infranquejable per a les persones perseguides. No es referia, doncs, als seus murs, sinó als dels altres; concretament, al de Donald Trump.

No és l’única lliçó que va voler donar el mandatari espanyol. Pedro Sánchez, que es dirigia a alguns dels descendents dels exiliats espanyols del 1939, també va afirmar: “No se me ocurre una condena más terrible para un ser humano: abandonar a la fuerza a tu gente, a tus amigos, a tu familia; abandonar el paisaje en el que has crecido; abandonar tu profesión, tus objetos, tus costumbres felices.” Des de fa temps, els dirigents espanyols es passegen per les antigues colònies donant lliçons de democràcia, d’acolliment o de drets humans. Però que aquesta sentència la pronunciï el president d’un estat que, en ple segle XXI, empresona o obliga els dissidents polítics a “abandonar a la força la seva gent, els seus amics, els seus familiars”, només pot considerar-se un exemple majúscul de cinisme.