Silents i, sovint, sols

Es parla poc dels nens. Bé, se’n parla quan els ultraliberals fan apologia de la natalitat i es pensen que no notarem que la perceben com un graner de futura mà d’obra abundant i barata. Natalitat que volen també certs polítics que s’esverarien gestionant un sistema de pensions sufragat pels fills d’una immigració que els fa nosa. En parlen molt, hem d’admetre-ho, els antiavortistes, tot i que aquests sembla que no tenen clar el significat de la paraula infant i la fan perversament polisèmica. Val a dir que aquests tampoc entenen gaire el concepte dret de les dones al seu propi cos... I es parla dels nens per dir que molesten als avions, als restaurants... Però es parla poc o gens dels seus drets, del seu silenci forçat davant la crueltat i l’abús. Aquests dies han coincidit als mitjans un munt de denúncies de violacions de menors, que se sumen al degoteig d’agressions a les dones, que hem de cuitar a no normalitzar o estarem perduts com a societat. Però avui ens referíem als infants, els més indefensos, perquè no tenen veu, ni vot, ni líders carismàtics. La infàmia suprema és que aquesta violència es dona sovint en un entorn, l’eclesiàstic, avesat a pontificar sobre el bé i el mal. És urgent posar fil a l’agulla per esbrinar què provoca tants casos abominables, investigar totes les sospites, penalitzar els culpables i denunciar el cinisme del mal moment i l’omertà beneïda pels jerarques de la cúria. I, sobretot, donar el màxim i escalf a les víctimes.