Opinió

anàlisi

Esteve Vilanova

Tot pot anar a pitjor

Diumenge vam veure clarament com l’extrema dreta i el franquisme s’unien per avortar el possible diàleg entre el govern espanyol i el català. Alguns diuen que només 45.000 persones es van manifestar, i que són poques. No ens enganyem, l’extrema dreta i el franquisme perdura i viu incrustat en moltes de les estructures d’estat i en les estructures econòmiques espanyoles, en el que se’n diu el depp state o estat profund, i condiciona moltíssim tota la vida política i econòmica. Si una cosa podem agrair de tot aquest retorn del passat espanyolista, és que en bona part s’han fet visibles i ja no són aquesta “matèria obscura” que sabíem que hi era, que la notàvem, que exercia força, però que no podíem veure. Ara aquest orgull patrioter propi de les casernes més abrandades, nuvis de la mort i contraris a la intel·ligència, han convertit aquesta protèrvia en un valor patriòtic i han donat la cara i això és bo, puix que tot el món ens mira i també podran fer-se una imatge més neta del que és Espanya. El This is Spain del ministeri de Josep Borrell, ja té més arguments i imatges per promocionar la “marca España” arreu.

La infecció, per utilitzar les paraules de Borrell, d’aquest espanyolisme radical, no només ha contaminat la dreta extrema i l’extrema dreta, també ho ha fet en importants sectors del PSOE, com hem pogut veure arran de la manifestació de diumenge i utilitzant l’excusa del mot relator. Felipe González, Alfonso Guerra, José Luis Corcuera, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, com a fòssils més destacats i Emilia García Page i Javier Lambán, els més “moderns”, puix que estan en actiu, s’han embolcallat amb la bandera de l’extrema dreta per anar contra el seu secretari general, Pedro Sánchez. És clar que als actius els fa por perdre el govern en les pròximes eleccions, i per salvar el seu càrrec són capaços d’encendre Espanya.

L’acte unitari contra el relator, que era contra la negociació, dels polítics, de tots els mitjans espanyols, i la sortida al carrer, va tenir el seu efecte; Pedro Sánchez, de manera unilateral, trenca les incipients converses amb Catalunya i dinamita la possibilitat de qualsevol pacte pels pressupostos. Ara la legislatura és una incògnita. I, vist el que hem vist i escoltat, ens hem de preguntar, hi ha a Espanya algú amb prou auctoritas per iniciar un diàleg seriós amb Catalunya i intentar resoldre el problema més greu que hi ha ara mateix a l’Estat espanyol? Jo penso que ara no, però ja sigui més aviat o més tard s’haurà de prescindir de l’orgull espanyol, i la figura d’un intermediari internacional serà imprescindible.

Alguns dels analistes, bàsicament espanyolistes, han atribuït l’increment de l’independentisme a la crisi econòmica i a les retallades, i em sembla una anàlisi errònia. L’independentisme va despertar amb força per la sentència del TC que va esmicolar l’Estatut, ja votat pels catalans, i va tancar la porta a tota possibilitat d’anar més enllà dins la Constitució. És a partir d’aquest fet i de la negativa al president Mas d’un pacte fiscal, quan es van veure tancades totes les sortides per sortir d’aquesta cotilla que, en paraules del conseller Mas-Colell, no ens deixa créixer. Després de dècades i de tots els intents possibles, hem vist que l’encaix amb Espanya sempre serà de supeditació i de submissió política i econòmica. Aquesta presa de consciència és al moll de l’os de l’independentisme des del 2010.

El 23 de febrer, Vicepresidència informava que l’Estat denegava a la Generalitat les dades per fer les balances fiscals. Un precepte que des del 2012 el govern està obligat a presentar, juntament amb els pressupostos. Les darreres que es van fer són les del 2014, publicades el 2017, en plena intervenció del 155, i que elevava el dèficit fiscal a 16.570 milions d’euros, el 8,4% del PIB.

Acumulem quatre anys de retard en la reforma del finançament autonòmic i ningú s’atreveix a reformar-lo, i Pedro Sánchez ja ha fet saber que fins a la pròxima legislatura no es farà.

No fent les reformes i entomant les negociacions necessàries en els moments de bonança, correm el risc que ens tornem a trobar en una crisi econòmica que pot agreujar encara més la situació. Sempre és millor fer les reformes quan l’economia va bé, diuen els savis prudents, perquè tot pot anar a pitjor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.