Judici a Madrid

Els escriptors madrilenys o amb residència perllongada a Madrid han produït sobre la ciutat tants textos d’un to semblant que quan vas a Madrid i intentes fer alguna redacció del que hi veus sempre et trobes que la seva prosa et condiciona i sempre t’acaba sortint un Umbral, un Baroja, un Camba o un Mesonero Romanos. Madrid és la imatge que tenim de Madrid. El judici que va començar ahir: si l’entrada al Tribunal Suprem dels observadors, familiars i periodistes va evocar les cues humiliants i de “vuelva usted mañana” que s’han de fer per qualsevol cosa davant un ministeri o per tramitar el passaport, la composició del tribunal recordava aquells notaris que donen fe de la rifa de Nadal cada 22 de desembre. Faria riure si no fos que ens trobem davant d’un fet tan dramàtic, si no fos que la loteria no és en aquest cas descartable. El jutge Manuel Marchena a mi em fa pensar en José Luis Garci, el director de cine, madrileny que havia presentat a Televisió Espanyola un programa que es deia Qué grande es el cine. El matexi cap ovalat, la mateixa manera d’alçar-lo i de gratar-se la barbeta... Garci tenia entre els seus tertulians algun magistrat. Opinaven sobre les pel·lícules sense apel·lació possible. Tot era “asombroso”.

Vaig seguir la intervenció d’Andreu van den Eynde, l’advocat d’Oriol Junqueras i Raül Romeva. La vaig trobar admirable pel que va dir i per com ho va dir. Jo aquest advocat l’he sentit sovint a les entrevistes que li han fet les ràdios i televisions d’aquí. Parla un català normal, se li entén tot. Ahir va dissertar en un castellà tan abarrocat com l’escut que presideix la sala i les pintures del sostre. És el castellà de codi penal i jurisprudència que el tribunal aprecia. parla i escriu, com fa aquell senyor que ara menja un bocata calamares a El Brillante. És el barroc que també es troba als ministeris i als palaus de la capital d’Espanya i que, segons em va dir un dia un senyor de Madrid, està pensat per aclaparar els portuguesos, que amb l’estil manuelí no arriben a tant. Els portuguesos i també els catalans, que en un moment de la història ens vam jugar simultàniament el destí separat d’Espanya.

Vam veure per primer cop els acusats, després de tants mesos. El crim és aquest. Els que els havien visitat a la presó deien que els veien “forts i serens”. Em va semblar una apreciació ajustada. Aviat els tocarà parlar. Alguns han sol·licitat fer-ho en català esgrimint els Drets Humans, apel·lació que hauria d’informar tot el judici. El tribunal vol el castellà. Quin els sortirà? Junqueras consultava uns papers. Jordi Turull, candidat frustrat pels jutges a presidir la Generalitat, observava les pintures del sostre com si implorés inspiració o li fessin pensar que tot el pes de Madrid li queia a sobre.