Nacionalisme d’estat

Tan bon punt es va saber que des de La Moncloa s’acceptava la figura d’un relator durant les trobades entre el govern de Pedro Sánchez i el de Quim Torra, la ultradreta espanyola es va llançar en tromba contra el president socialista. Ho van fer els partits de la ultradreta i, també, els mitjans de comunicació que els fan d’altaveus. En un dels dies següents a la filtració, l’Abc embolcallava amb la rojigualda Santiago Abascal, Pablo Casado i Albert Rivera sota el titular: “Movilizados contra la traición de Sánchez.” Certament, el rotatiu madrileny no ha amagat mai la seva línia editorial, però el negoci de les veritats interessades a què ha jugat des de fa molts anys l’acosta indiscutiblement cap a fer d’ambaixador de la línia més dura i excloent del conservadorisme espanyol.

Nacionalisme d’Estat: diàleg significa traïció. “Nacionalisme banal”, en paraules del psicòleg social Michael Billig, que el 1995 encunyava el concepte per definir aquell conjunt de comportaments, rutines, actituds o hàbits del llenguatge –també als mitjans de comunicació– que associen la fidelitat a un ideal d’estat-nació com un fet natural. “Religió d’estat”, escrivia l’historiador Xavier Diez, del Grup de Recerca en Estudis Nacionals i Polítiques Culturals (UB).

De fet, sincerament crec que el titular de l’Abc hauria de deixar intranquil, no només Pedro Sánchez –que sap que la maquinària del deep state fa temps que el vol veure caure–, sinó també els dos partits actuals que es reparteixen al Congrés i al Senat el vot liberalconservador: el Partit Popular i Ciutadans. El grafisme de l’Abc, a dalt i a l’esquerra en igualtat de condicions que Casado i Rivera, hi situava la figura de Santiago Abascal, altiu com si fos sortit de l’espot de la campanya electoral andalusa a lloms del seu pura sang. Alguns diran que la part central de la portada l’ocupava el jove i encorbatat líder del Partit Popular, però si ens atenem als cànons de la compaginació, el primer era el popular cap de files de Vox. En tot cas, el tercer en discòrdia, segons la il·lustració, passava a ser un Albert Rivera que, a la dreta de la pàgina, es mirava l’horitzó amb cara de preocupació, radiografiat amb faccions menys serenes que la mirada desafiant i a cos de camisa d’Abascal, el nou El Cid, o la figura més presidencial –això sí– de Pablo Casado. L’hereu de José María Aznar.

L’‘Abc’, com també part de l’establishment, ja ha fet la seva tria: que guanyi Casado, ara que l’aznarisme ha tornat a confiar en el Partit Popular, i Santiago Abascal s’arromangui per fer-li la feina bruta, la de tornar a situar la indissoluble unitat de la pàtria com a principal símbol de l’espanyolitat. Bandera i més bandera, nacionalisme d’estat. De fet, ha quedat clar que, per la dreta espanyola, la testosterona és més important que la intel·ligència emocional; és més important que els lideratges femenins, ja que en qüestions de gènere, malauradament molts dels seus també semblen trets de pel·lícules en blanc i negre –a excepció de Ciutadans que, això sí, sempre ha cuidat la posada en escena, sabedor del mal que el patriarcat ha fet al nostre substrat cultural.

Però, per als valedors i marmessons del crony capitalism peninsular semblen ja més útils els discursos conservadors de la parella Casado-Abascal que els d’un Rivera que, des de Catalunya, va intentar convertir-se en un espanyol exemplar. Abascal els ha demostrat que ell és l’original, ja que empatitza desacomplexadament (aquesta, crec jo, és la paraula idònia) amb l’Espanya neofeixista que mai va desaparèixer després de la mort del dictador. El franquisme sociològic d’arrel patriarcal i de visió homogènia de la realitat espanyola, el simplisme amb què es radiografia una realitat territorial altament complexa, carregada d’especificats culturals i lingüístiques que ni sota l’amenaça de les armes s’ha aconseguit uniformitzar mai. Espanya, la uniforma, és una ficció històrica.

Certament, el darrer baròmetre del CIS mostra una debilitat sense precedents de la fidelitat del votant del Partit Popular. De fet, Ciutadans els superaria clarament en intenció de vot directe (17,7%), a la vegada que Rivera està més ben valorat que Casado (3,5 a 2,9). Però la demoscòpica no sempre radiografia els desitjos del deep state, i encara més en un país on les enquestes es cuinen a gust del pagador. Quantes vegades s’han equivocat, darrerament? El deep state es mou sigil·losament com una serpent entre bambolines, als salons del Palace davant del Congrés, a la llotja del Bernabéu i a les redaccions dels diaris de la capital, com ara el mateix Abc.