Opinió

Tribuna

La traducció consecutiva

“La traducció simultània és un luxe només permès per a les llengües de primera, com el castellà quan és minoria als fòrums internacionals

No és, sens dubte, l’assumpte més impor­tant que s’ha diri­mit aquests dies en el judici que té lloc al Tri­bu­nal Suprem con­tra els inde­pen­den­tis­tes cata­lans. Com és prou sabut, per allí han pas­sat i pas­sa­ran qüesti­ons molt més trans­cen­dents, entre les quals l’amenaça d’unes sentències amb gravíssi­mes penes de presó. Però no deixa de ser una mos­tra sig­ni­fi­ca­tiva, una més, de com aborda l’Estat espa­nyol –en aquest cas, la justícia espa­nyola– el tema de la seva diver­si­tat interna.

També he de dir que passo per alt, als efec­tes d’aquest arti­cle, algu­nes parau­les del pre­si­dent del Tri­bu­nal que són igual­ment reve­la­do­res: em refe­reixo a les al·lusi­ons a les “len­guas regi­o­na­les” o a las “razo­nes emo­ci­o­na­les” que, segons ell, podrien jus­ti­fi­car l’ús del català davant la sala. Ja es veu el que pen­sen aquests jut­ges: llen­gua de segona, més pròpia per a la inti­mi­tat caso­lana o per a l’expressió dels sen­ti­ments més íntims, els que toquen més al cor que no pas al pen­sa­ment raci­o­nal. Ens allu­nyaríem, doncs, del ter­reny dels drets dels ciu­ta­dans per tor­nar a allò de la llen­gua apta per a la poe­sia i no tant per a la ciència o per a les altres qüesti­ons trans­cen­den­tals del món modern, una can­ta­re­lla que ja ens és molt cone­guda.

Em quedo, doncs, única­ment, amb el tema de la “tra­ducció con­se­cu­tiva”, l’única que s’ha ofert als pro­ces­sats. Ja se sap: l’ora­dor parla, l’intèrpret escolta i pren notes i tot seguit repro­du­eix el que s’ha dit en la llen­gua de des­ti­nació. Dit d’una altra manera: l’ora­dor s’ha d’inter­rom­pre cons­tant­ment per donar pas a l’intèrpret i, per tant, a cada moment ha de tren­car el fil del seu dis­curs. Con­clusió? Així no hi ha expo­sició que se sus­tenti, sobre­tot si s’ha de par­lar una bona estona. Per als mem­bres del Tri­bu­nal Suprem, l’oferta que han fet és una mos­tra més de la seva volun­tat garan­tista, del seu desig d’anar més enllà del que seria exi­gi­ble per tal que cap pro­ces­sat no pugui al·legar inde­fensió o limi­tació de drets. Però per a qual­se­vol català, la con­clusió és tota una altra: a la pràctica, si vols expli­car-te bé, val més que aban­do­nis la teva llen­gua i et pas­sis direc­ta­ment al cas­tellà, com ja han fet els pri­mers pro­ces­sats que han pres la paraula. És una mos­tra evi­dent de com arri­bar a l’objec­tiu pro­po­sat –l’ús exclu­siu de la llen­gua cas­te­llana, és a dir, del que els espa­nyols ano­me­nen la “len­gua común”– sense que et sigui negat el dret teòric. Tots con­tents.

Vet aquí, doncs, que en ple segon mil·lenni, quan el món sen­cer és una soci­e­tat glo­bal on, mal­grat la pre­e­minència de l’anglès, es posa de mani­fest a cada moment la immensa Babel en què vivim, el Tri­bu­nal Suprem no pot recórrer a la tra­ducció simultània. Per tot el pla­neta fun­ci­o­nen grans orga­nit­za­ci­ons i ins­ti­tu­ci­ons mun­di­als inte­gra­des per cen­te­nars i cen­te­nars d’indi­vi­dus que han de recórrer als intèrprets per poder-se enten­dre en les seves múlti­ples llengües. Aquí, però, n’hi hau­ria prou amb un intèrpret del català al cas­tellà. Però no: segons el pre­si­dent del tri­bu­nal, “todos los que están en esta sala o fuera de esta sala y que no dis­po­nen de auri­cu­la­res no podrían enten­der las res­pu­es­tas exo­ne­ra­to­rias de los acu­sa­dos”. És a dir, és en bene­fici dels acu­sats que convé que, a la pràctica, renunciïn a l’ús de la seva llen­gua.

“Todos los que no dis­po­nen de auri­cu­la­res.” “Todos”? De quanta gent par­lem? D’una gran assem­blea de les Naci­ons Uni­des o del Par­la­ment Euro­peu? No, és clar, par­lem de molt més poca gent, a la qual tot un Tri­bu­nal Suprem no pot pro­veir d’auri­cu­lars en un estat que té diver­ses llengües ofi­ci­als en el seu ter­ri­tori. Que no hi hagi auri­cu­lars per a tot­hom, és per falta de recur­sos? O per impre­visió? La pre­visió d’auri­cu­lars ja hau­ria d’estar esta­blerta des de sem­pre, però en tot cas hi ha hagut temps sufi­ci­ent en l’orga­nit­zació d’aquesta vista perquè la cosa estigués per­fec­ta­ment solu­ci­o­nada.

Acabo. Una de les coses que el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal va tom­bar en la cèlebre sentència de 2010 con­tra l’Esta­tut d’Auto­no­mia de Cata­lu­nya –aque­lla sentència que és a l’ori­gen de la gran eclosió de l’inde­pen­den­tisme– va ser la pre­tensió que el català s’equi­parés a l’espa­nyol en l’obli­ga­to­ri­e­tat del conei­xe­ment de què gau­deix la llen­gua cas­te­llana perquè així ho esta­bleix l’art. 3 de la Cons­ti­tució. És a dir, va que­dar clar que hi ha una llen­gua de pri­mera i unes altres de segona. Per si corríem el risc d’ador­mir-nos, la decisió del Suprem ens ho ha tor­nat a recor­dar viva­ment: si vols fer ús del català, llen­gua de segona, t’hauràs d’acon­ten­tar amb la tra­ducció con­se­cu­tiva. La tra­ducció simultània és un luxe només permès per a les llengües de pri­mera, per exem­ple el cas­tellà quan es troba en mino­ria en els grans fòrums inter­na­ci­o­nals...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia