Quaranta anys

Qua­ranta anys no són qua­tre dies. És mitja vida. Són els anys que fa que aquest diari els acom­pa­nya. Tant se val si és El Punt (que va néixer tal dia com avui de fa 40 anys) com si és l’Avui (que havia nas­cut tres anys abans, i ja ho vàrem cele­brar), com si és ara El Punt Avui. Són 40 anys o més de camí com­par­tit, d’una fide­li­tat mútua indis­cu­ti­ble que ha ser­vit per tei­xir un munt de com­pli­ci­tats. Una manera de fer i una manera d’enten­dre el país. N’hem pas­sat de tots colors. No som tots els que hi eren, ni tots els que hi som hi érem des del prin­cipi. I, si fan un repàs a l’espe­cial que avui els encar­tem amb el diari, hi veu­ran el munt de moments que hem vis­cut junts i que hem com­par­tit. I com han can­viat les coses en només 40 anys. Però, com la vida, ens han pas­sat volant. Hi con­ti­nuem sent, i, mal­grat que som en temps d’incer­te­ses i de velo­ci­tats ver­ti­gi­no­ses, estem con­vençuts que el peri­o­disme, que és el que fem, no només no des­a­pa­rei­xerà, sinó que serà cada cop més impres­cin­di­ble. Perquè cada cop és més neces­sari sepa­rar el gra de la palla. Som el diari líder dels edi­tats només en català, i ho som gràcies a vostè. I gràcies a aquest sen­ti­ment de per­ti­nença que a mi em sem­bla que hem cons­truït i que, n’estic con­vençut, va molt més enllà del que és el diari (o el web o la tele­visió que també hem vist néixer tots ple­gats). A les aca­ba­lles de la dic­ta­dura, van ser molts els qui van creure que el peri­o­disme en aquest país era també una estruc­tura d’estat que calia cons­truir. I entre tots, 40 anys després, podem dir que l’hem pujat al podi de la premsa a Cata­lu­nya. Pel camí, El Punt (el Punt Diari, de fet) ja no és El Punt. És El Punt Avui. Però jo, al dar­rere de cada Punt Avui, hi con­ti­nuo veient El Punt i hi con­ti­nuo veient l’Avui. I hi con­ti­nuo veient, sobre­tot, la seva fide­li­tat. La dels subs­crip­tors, la dels lec­tors, la dels anun­ci­ants, la dels quios­quers, la dels tele­es­pec­ta­dors i, és clar, la de tots i cadas­cun dels que for­mem part de la casa. Dels que hi som i, em sem­bla, també dels que per un motiu o un altre ja no hi són. Avui tots ple­gats fem 40 anys. Per molts anys. I gràcies.