Vaga i judici

A l’última vaga gene­ral o “atu­rada de país”, la del tres d’octu­bre del 2017 poste­rior a les pallis­ses poli­ci­als del referèndum, em va des­per­tar al matí el silenci inu­si­tat del car­rer. A la d’ahir ho va fer un soroll com de ser­ra­dora. Vaig sor­tir al balcó. Uns ope­ra­ris poda­ven els plàtans. Ho vaig tro­bar ino­portú: els bran­qui­llons ja esta­ven pon­ce­llats per les tem­pe­ra­tu­res suaus d’aquest hivern. El dia ante­rior m’havia tro­bat l’amo d’una botiga d’apa­rells audi­tius: “Demà tan­ca­ria però no sé com des­dir les visi­tes pro­gra­ma­des.” Em vaig pen­sar que m’expli­cava un acu­dit en mig del drama, però par­lava seri­o­sa­ment: “Els meus cli­ents no sen­ten el telèfon, i si el sen­ten no m’ente­nen quan els parlo.”

El judici imposa la vaga a la japo­nesa. El inter­ro­ga­to­ris comen­cen a les deu del matí i aca­ben dotze hores després amb els acu­sats, que han d’anar i venir de la presó, defa­llits per la tensió, el can­sa­ment i la gana. També és un diàleg de sords. Els fis­cals no tro­ben com cul­par de rebel·lió els acu­sats polítics perquè la violència impres­cin­di­ble en aquest delicte no els surt per enlloc, i en el seu defecte i per tenir un os per rose­gar, l’obser­ven en l’actu­ació dels dos que no són polítics, Jordi Sànchez i Jordi Cui­xart, orga­nit­za­dors sos­tin­guts de mani­fes­ta­ci­ons pacífiques. Tot per dos cot­xes abo­nye­gats. O qua­tre, diuen ara. Per qua­tre cot­xes i per haver-hi pujat al damunt per dema­nar que es dis­solgués la con­cen­tració davant el Depar­ta­ment d’Eco­no­mia el 20 de setem­bre, un any i mig a la presó, el pes del Codi Penal sobre seu i tot un Tri­bu­nal Suprem en acció. A còpia de bur­xar, els fis­cals posen en qüestió la lli­ber­tat de mani­fes­tació. Segons quina sigui la sentència, la sus­pen­dran. Fins i tot el rei s’hi va immis­cir. Que no havia dic­ta­mi­nat el tri­bu­nal que no havia de decla­rar? La deso­bediència em sem­bla que com­porta inha­bi­li­tació.

El judici ens dona satis­fac­ci­ons perquè els decla­rants estan més ben pre­pa­rats que els fis­cals. Els passa per haver-los tan­cat a la presó. Si els hagues­sin dei­xat lliu­res s’hau­rien dis­tret amb altres coses i no serien tan bri­llants. No conei­xen ni l’obra ni les para­do­xes ni l’humor negre del pres Oscar Wilde. Però... però els que tenien càrrec polític basen la defensa en la inva­li­desa del referèndum i de la decla­ració d’inde­pendència. Molts ciu­ta­dans havien cre­gut que eren “vin­cu­lats” perquè ells els ho havien dit. El pre­si­dent Torra i d’altres encara par­len del “man­dat del pri­mer d’octu­bre” i de la “vigència de la República”. Algú em diu: “Entenc que s’hagin de sal­var, però ploro per dins.” Tants dra­mes per aca­bar sol·lici­tant política i diàleg.

Surto a fer una volta. Tot obert. Al mig­dia, m’uneixo a una mani­fes­tació. No és tan nom­brosa com la del tres d’octu­bre, però fa efecte. Bona gent...