Dret i ofec

Quin efecte li devia trans­me­tre a Jordi Sànchez tenir damunt la taula, men­tre decla­rava al Tri­bu­nal Suprem, el lli­bre de Joan-Car­les Mèlich La prosa de la vida? Segur que va ser un estímul de pen­sa­ment. Segur que el va ins­pi­rar en la seva ben tra­vada defensa i argu­men­tació. El filòsof Mèlich, que beu de la lite­ra­tura per cons­truir la seva mirada filosòfica, con­densa en aquest segon volum dels seus frag­ments filosòfics (el pri­mer és La lec­tura com a pregària) un seguit d’idees, d’afo­ris­mes, que con­vi­den a la reflexió. Joan-Car­les Mèlich ha ela­bo­rat una “filo­so­fia antro­pològica de la fini­tud”. El cos, el símbol, l’alte­ri­tat, la memòria, el desig en són algu­nes de les expres­si­ons que ha estu­diat. D’entre les refle­xi­ons de La prosa de la vida n’hi ha que pivo­ten sobre legi­ti­mi­tats, lega­li­tats i democràcia. I just l’endemà que “declarés” el rei (com irònica­ment i encer­tada piu­lava Manuel Cuyàs), en Mèlich, Sànchez hi va tro­bar una rèplica. Quan el rei reco­llia el premi del Congrés Mun­dial de Juris­tes, va decla­rar que no hi pot haver democràcia més enllà de la llei. I Jordi Sànchez ho va cap­gi­rar davant del tri­bu­nal dient que no hi pot haver cap llei que ofe­gui la democràcia. 

Entre les apro­xi­ma­ci­ons de Mèlich hi lle­gim que “perquè hi hagi democràcia cal accep­tar que cap justícia posi­tiva, dret, o llei seran sufi­ci­ent­ment jus­tos”. Mèlich agafa el debat d’Antígona i Cre­ont, escrit per Sòfocles, sobre el pes de la llei divina o ter­re­nal, i la pro­hi­bició d’enter­rar el cos de Poli­ni­ces. La injustícia, diu Mèlich, pot­ser és con­si­de­rar que el dret és defi­ni­tiu, un final de tra­jecte. És pos­si­ble que aques­tes idees i refle­xi­ons hagin ani­mat Jordi Sànchez. I que la presència física del lli­bre, de la paraula escrita, li donés la força de Sòfocles men­tre decla­rava. Encara Mèlich: “No sabem què és la legi­ti­mi­tat, però sí que sabem què no és. No és la lega­li­tat.” També les jut­ja­ran, aques­tes idees?