Els preus universitaris

L’any 2012 les retallades del govern Mas també van incidir en la universitat pública. El preu de les taxes es va incrementar un 66% convertint-les en les més altes de tot l’Estat espanyol. Segons les dades de l’Observatori del Sistema Universitari, el preu d’un curs de grau a Catalunya oscil·la entre els 1.516 i els 2.372 euros, mentre que per exemple al País Valencià se situa entre els 979 i els 1.493 euros i a les Illes, entre els 773 i els 1.388 euros. La diferència encara és més pronunciada quan ens fixem en els preus dels màsters. Si prenem com a referència els màsters habilitants (aquells que són obligatoris per a qui vulgui tenir una professió com ara enginyera, arquitecte, advocada o professor de secundària), els preus per curs a Catalunya es troben entre els 1.701 i els 4.968 euros. Amb posterioritat, a partir del 2016, el Parlament de Catalunya ha aprovat en més d’una ocasió una rebaixa del 30% d’aquestes taxes, un mandat parlamentari a què els governs del PDeCAT i d’ERC giren l’esquena. Addueixen motius pressupostaris però també ideològics.

Pel que fa a la primera qüestió, el Consell de l’Estudiantat de les Universitats Catalanes ho xifrava en 80 milions d’euros. Però trobem també els motius ideològics, que consideren que una baixada de taxes lineal (és a dir, a tothom igual amb independència de la seva renda) és una mesura regressiva, mentre que és molt més progressista mantenir uns preus alts però aprofitar els ingressos per a un programa d’ajuts destinat als estudiants de rendes baixes. Aquest argument és el nus que aguanta la posició del PDeCAT i d’ERC i també Demòcrates, que ha tingut molt de pes en la Secretaria d’Universitats. Ens el tornarem a trobar ara que una sèrie de d’organitzacions i persones vinculades al món universitari hem decidit impulsar una iniciativa legislativa popular per fer efectiva la rebaixa del 30% que ha anat votant el Parlament.

Els punts dèbils d’aquest argument són diversos, però al meu entendre n’hi ha un de fonamental, i és l’enfocament economicista de l’educació universitària pública. Els defensors d’aquest mateix raonament sobre la necessitat de preus alts no l’apliquen als dos serveis que precisament més pressupost de la Generalitat s’enduen: sanitat i educació primària i secundària públiques. És així perquè hi ha un gran consens en la necessitat de tenir uns serveis públics universals. Quan tota la societat, incloses les rendes altes, és usuària d’aquests serveis hi ha més identificació amb el sistema públic, que es veu com a garantia dels drets i eina de cohesió social. A Catalunya no és totalment així perquè encara tenen molt de pes les escoles privades (o concertades) i les mútues sanitàries. Però tanmateix la xarxa pública manté un fort pes i prestigi, i ningú l’entén com un servei “assistencial” enfocat als qui no poden pagar-se una altra cosa. És per això que les retallades dels governs anteriors van tenir una enorme contestació popular.

És evident que considerar la universitat un dret, al mateix nivell que ambulatoris, hospitals, escoles i instituts, implica un pressupost públic i d’algun lloc han de sortir els diners. I aquest és el debat: ha de sortir de les famílies que en són “usuàries” o ha de sortir del conjunt de la societat a través dels impostos? Perquè allò que realment amaga el raonament dels preus alts és el debat sobre la fiscalitat. Immersos com estem encara en l’hegemonia neoliberal encetada per Pinochet, Thatcher i Reagan (i que va acabar arrossegant els partits socialdemòcrates), parlar d’apujar impostos és un tabú. Però és, tanmateix, l’única manera de construir una societat que proveeixi igualtat i cohesió. Ho recordava fa uns dies un jove historiador holandès, Rutger Bregman, que va ser convidat a parlar davant dels multimilionaris reunits en el Fòrum de Davos: als EUA dels anys cinquanta, amb un president republicà com Eisenhower, els rics pagaven molts més impostos que no pas ara.

El debat polític a Catalunya malauradament no es pot tenir al mateix nivell, perquè no disposem de totes les eines pròpies d’un estat, com són l’establiment dels impostos i la persecució del frau fiscal. Ni tan sols disposem de les que “autonòmicament” ens corresponen, com ara la ja transferida gestió de les beques, una d’aquelles sentències del Tribunal Constitucional que l’Estat espanyol no ha complert. Caldrà un procés constituent per respondre’ns com a societat quin paper ha de jugar l’educació universitària, com la financem i com la fem realment universal més enllà de les taxes (beques salari, per exemple). Però, mentrestant, la proposta de la ILP és d’allò més raonable.