El despropòsit

Un des­propòsit, una bar­ba­ri­tat, una sal­vat­jada, un des­en­cert, un error des­co­mu­nal i tots els adjec­tius que vostès hi vul­guin afe­gir. Això és el que en penso, del judici que s’està cele­brant al Suprem. Ja ho pen­sava abans, però ho penso encara més després de sen­tir, ahir, i tota la resta de dies de judici, els encau­sats. L’esforç que ha de fer la fis­ca­lia per ven­dre un relat que no és (van sen­tir ahir Jaime Moreno?) raneja en l’absurd. La set­mana pas­sada algu­nes de les pre­gun­tes dels inter­ro­ga­to­ris, si no fos pel que s’hi juguen els acu­sats, eren còmiques. Davant d’uns delic­tes tan bèsties com els de rebel·lió (rebel·lió!) i sedició (sedició!), estem entre­tin­guts en les piu­la­des, els tuits i els retuits d’alguns dels encau­sats, i en si els Jor­dis van dema­nar o no el permís per mani­fes­tar-se amb el ter­mini de temps pre­vist. Les decla­ra­ci­ons dels Jor­dis, si les escol­ta­ves amb atenció, et dei­xa­ven glaçat. Perquè sim­ple­ment pro­tes­ta­ven. Com ho feien set­ma­nes enrere els taxis­tes con­tra els VTC, que no sé si van dema­nar els per­mi­sos a temps, ni si algun d’ells va pro­vo­car danys a dos, tres o qua­tre vehi­cles d’Uber. O com ho feien anys enrere els page­sos, tallant car­re­te­res. O és que el dret a la pro­testa ja no exis­teix i resulta que no ens n’hem assa­ben­tat? Un des­propòsit, tot ple­gat. I els que sen­ti­rem, al pas que anem. Perquè davant d’unes acu­sa­ci­ons de rebel·lió (rebel·lió!) i sedició (sedició!) ens pas­sem estona i més estona per saber si uns fun­ci­o­na­ris que tre­ba­lla­ven el 20-S al Depar­ta­ment d’Eco­no­mia van dema­nar o no uns entre­pans als Mos­sos o ana­lit­zant un mail que parla d’una boti­far­rada i que Cui­xart els ha d’expli­car què és. És, tot ple­gat, una exa­ge­ració. Tan bèstia que fins i tot deixa en un segon terme bar­ba­ri­tats com la de Pablo Casado, aquest senyor que res té a veure amb l’extrema dreta (és una iro­nia) i que ara reclama que es retiri el finançament públic al PDe­CAT i a ERC. Quina bar­ba­ri­tat, insis­teixo. Al judici s’hi ha arri­bat després d’un seguit de des­propòsits judi­ci­als i d’impu­ni­tats (els recordo que vivim en un país on la poli­cia pretén escor­co­llar una for­mació política com la CUP sense cap auto­rit­zació judi­cial) que fan fere­dat. Seguint-lo, a mi em fa l’efecte que del judici de l’1-O en sor­ti­rem molt més embo­li­cats (encara més) del que hi hem entrat.