Frustració

Com no podia ser d’altra manera, el judici paral·lel del procés que s’està vivint aquests dies a tots els carrers i cases de Catalunya va guanyant intensitat. És impossible apartar-se de la tele i desconnectar dels interrogatoris, no valorar cada paraula, cada gest, cada detall i no comentar-ho amb companys, familiars i amics. Al capdavall, el judici interpel·la –tal com es diu ara– a tots els que vam viure, des de la il·lusió o el rebuig, el referèndum de l’1-O i les seves conseqüències. Costa molt ignorar el que està succeint aquests dies dins les parets del Tribunal Suprem i no sentir-se pertorbat, en un sentit o en un altre, pel que allà s’hi està dient. Precisament per contrastar les diverses impressions que està causant el judici, vaig voler veure quin impacte va tenir la declaració de Jordi Cuixart. És ben sabut, i compartit per tothom que no tingui una visió molt ofuscada sobre com es van produir els fets, que el president d’Òmnium és la baula més feble del judici, allà on la fiscalia tindrà més dificultat per demostrar el delicte de rebel·lió que pretén imputar. Vaig poder constatar que tampoc els fiscals paral·lels que tant es prodiguen a les xarxes van trobar res en què agafar-se per recriminar-li una violència inexistent. Potser per això, van descarregar la frustració fent mofa del públic congregat davant la seu d’Òmnium, una gent que es rebel·lava contra una presó injusta donant escalf, en la distància, al seu president.