Perjudicis culturals

“Ya está Fran­cesc con sus cosas.” Fran­cesc és Fran­cesc Font­bona, eminència de la història de l’art, que dime­cres vam entre­vis­tar amb motiu del lli­bre que ha publi­cat, Art, plaer o penitència?, un recull dels seus assaigs. La frase que encapçala aquest petit escrit venia al cas de la seva experiència com a mem­bre durant dotze anys de la Junta de Cali­fi­cación, Valo­ración y Expor­tación de Bie­nes del Patri­mo­nio Histórico Español. Aquest orga­nisme del Minis­teri de Cul­tura es va apro­fi­tar (en el millor sen­tit de la paraula, però una mica del pit­jor també) del seu ull per detec­tar obres que podien enri­quir les col·lec­ci­ons públi­ques. Font­bona, però, tenia una visió de l’Estat molt dife­rent de la de la resta d’inte­grants de la junta. On ell veia un ter­ri­tori (català, andalús, basc, gallec...), els altres només hi veien una ciu­tat, Madrid. Cata­lu­nya ha sofert grans per­ju­di­cis cul­tu­rals per culpa d’aques­tes estruc­tu­res i men­ta­li­tats cen­tra­lis­tes. Ho hem tor­nat a veure amb el sopar del Mobile World Con­gress, que es va cele­brar al MNAC. El govern espa­nyol va deci­dir de manera impro­vi­sada i caprit­xosa el tan­ca­ment del prin­ci­pal museu català durant tot un dia com si fos el seu cor­tijo en con­tra de l’opinió de les auto­ri­tats cata­la­nes. Que fins i tot gosin gra­pe­jar les nos­tres ins­ti­tu­ci­ons cul­tu­rals diu molt de l’estima que ens tenen. “Ens ho hem de fer tot nosal­tres”, rebla Font­bona en el seu lli­bre. Lle­gei­xin-lo, que no els decebrà.