No sóc amic

Jo no sóc amic d’Espa­nya. La meva edu­cació jude­o­cris­ti­ana i el meu com­promís per­so­nal envers el proïsme em diuen que penso i actuo mala­ment escri­vint aquesta frase, però men­ti­ria si digués alguna altra cosa. I, entre aquests dos pecats, quin és el més puni­ble? Entenc que algu­nes per­so­nes en legítima defensa i, pot­ser també perquè n’estan con­vençuts, expo­sin públi­ca­ment aquest seu amor. Pre­sos polítics i exi­li­ats tenen tot el dret de dir el que més els con­vin­gui, però, a qui es diri­gei­xen quan diuen que esti­men Espa­nya? A uns jut­ges que pro­ba­ble­ment ja tin­guin men­tal­ment escrita la sentència? Als cata­lans, que som els únics que seguim majo­ritària­ment el judici?

Jo no estimo Espa­nya. Ni encara que per obra de l’Espe­rit Sant la sentència fos abso­lutòria. Ja n’hi ha prou. Ja hem arri­bat al cap del car­rer. Puc esti­mar i res­pec­tar espa­nyols con­crets, aspec­tes de llur cul­tura, de llurs men­jars i, fins i tot, estimo i res­pecto la seva llen­gua dita espa­nyola, mal­grat que ells no facin el mateix envers la meva. I amb fran­quesa: ni tan sols pre­sump­tes cata­lans nas­cuts a casa nos­tra, no només no fan ser­vir el català voluntària­ment, sinó que s’hi giren d’esquena com si fos un mal lleig que cal evi­tar.

Dir, això, atia l’odi? I ca! El mal ja està fet. Anar amb el lliri a la mà, quan et tenen el peu al coll, no és pas de ser bona per­sona. És més aviat ser curt de gam­bals o maso­quista. En aquest segon terme no m’hi posaré fort. Cadascú per allà on l’enfila. Jo no estimo Espa­nya, de la mateixa manera que Espa­nya no m’estima ni m’ha esti­mat mai a mi. I encara menys quan con­fesso el meu inde­pen­den­tisme. Cal recor­dar que l’odi envers els cata­lans no és pas una cosa nova? Fran­cisco de Que­vedo, el pri­mer agi­ta­dor anti­ca­talà de la història, deia que som “un aborto mons­tru­oso de la política” i que “en tanto en Cataluña que­dase un solo catalán, y pie­dras en los cam­pos desi­er­tos, hemos de tener ene­mi­gos y guerra”. I, per reblar el clau, diu que el català és “ladrón de tres manos”. És curiós com ens tit­lla­ven d’allò que, a la pràctica, són ells. Des de fa segles els lla­dres vénen del seu Madrid natal. ¿Cal par­lar dels impos­tos crui­xi­dors que va impo­sar Felip V just després d’aba­tre’ns, inclòs el Cadas­tre funest, avui recon­ver­tit, però igual­ment injust?

¿Cal recor­dar la Geo­gra­fia de Cata­lu­nya del peda­gog Flos i Cal­cat en la qual explica que ja a finals del XIX cada català pagava en tri­buts a l’estat 4,78 pes­se­tes, men­tre que a la resta d’Espa­nya en paga­ven només 2,08? I no cal fer esment de les balan­ces fis­cals, sobra­da­ment expli­ca­des. Quan es va dir “Espa­nya ens roba”, vam que­dar curts. Espa­nya ens saqueja, hau­ria estat més encer­tat. La set­mana pas­sada, en la Sessió de Con­trol al Govern, la con­se­llera de Justícia, Ester Cape­lla, expli­cava que l’estat recap­tava al país en con­cepte de taxes judi­ci­als 60 mili­ons d’euros. Retorn: zero. Els interes­sos de les con­sig­na­ci­ons judi­ci­als que genera Cata­lu­nya: entre 100 i 130 mili­ons. Ja els has vist prou. I encara el pre­si­dent Torra va dir dis­sabte: “L’estat espa­nyol des del 1978 ha posat en ser­vei zero quilòmetres de roda­lies.” Vet aquí la pluja de mili­ons rei­te­ra­da­ment anun­ci­ada. Els pres­su­pos­tos no apro­vats que ens havien de sal­var la vida.

No faré la llista dels menys­preus cons­tants pel fet de ser català i par­lar la meva llen­gua. I no és pas una qüestió de qua­tre gats igno­rants. És gene­ral. Quan durant una època em vaig moure per Sevi­lla i el nord d’Alme­ria, ho vaig haver de patir. Cor­nut i pagar el beure. Lite­ral. Van sor­tir tots els tòpics: sobre­tot el de gar­repa. I després de pagar jo les seves infi­ni­tes ron­des noc­tur­nes, encara tenien la barra de tor­nar-t’ho a dir. I els únics que no amo­lla­ven la mosca tota la nit, eren ells. Els matei­xos pen­ques que després, de manera mas­siva, cri­da­ven “A por ellos”, perquè és clar, resulta que ens en volem anar i se’ls aca­barà la festa. No ens poden ni veure, però no ens dei­xen mar­xar. Igual que fan els mal­trac­ta­dors amb les seves pare­lles.

I desen­ga­nyem-nos: no hi haurà mai referèndum pac­tat. Ho va afir­mar la vice­pre­si­denta, Car­men Calvo, ara fa un mes quan va enge­gar enlaire aque­lla altra enga­nyifa del rela­tor: “Este gobi­erno no acep­tará NUNCA el plan­te­a­mi­ento de un referéndum de auto­de­ter­mi­nación. Debe ser 100 veces que lo haya­mos dicho, però lo vol­ve­mos a repe­tir: ¡NUNCA!” O Espa­nya s’ensorra com la Unió Soviètica (cosa pro­ba­ble tenint en compte que està en clara fallida econòmica) o tei­xim ali­an­ces exter­nes i sor­tim amb Intel·ligència d’aquest toll de fems que és l’estat espa­nyol. Quan calia el cop sec, els nos­tres repre­sen­tants es van encon­gir. Ara arri­ba­rem al mateix lloc, però per un camí llarg, cos­te­rut, difícil i, des­gra­ci­a­da­ment, amb preus més alts a pagar.