Oxímorons

Fa uns anys, en èpoques de trist record, a l’Estat no es tole­rava altra cosa que el “regi­o­na­lismo bien enten­dido”. O el que és el mateix, que podíem can­tar cara­me­lles i dur espar­de­nyes i mite­nes, men­jar boti­farra amb seques, pele­gri­nar a Mont­ser­rat, enar­bo­rar el seny... Fins i tot podíem par­lar català en la inti­mi­tat més recòndita de la nos­tra llar. En sabem una mica, d’aquest con­cepte tan pater­na­lista i al·lèrgic a la rauxa rei­vin­di­ca­tiva i alli­be­ra­dora. Aquests dies ha sal­tat a les xar­xes el con­cepte del “femi­nisme libe­ral”. No és una idea nova, tot i que alguns facin com si aca­bes­sin de des­co­brir la sopa de fari­gola. És el “femi­nismo bien enten­dido”, o sigui, el darwi­nisme social que estem ave­sats a veure encor­ba­tat però que ara ens arriba en la versió de ves­tit jaqueta. Res de cap­gi­rar la soci­e­tat de dalt a baix, de com­ba­tre el patri­ar­cat estruc­tu­ral, d’aju­dar, acom­pa­nyar i apo­de­rar les dones del lum­pen, no fos cas que els poders esta­blerts se’ns esve­res­sin... Amb aquest nou model pre­te­nen donar una pàtina de pseu­do­mo­der­ni­tat, aplau­dint molt fort les dones –les que s’ho puguin per­me­tre, per des­comp­tat– que asso­lei­xin llocs de decisió... men­tre una altra dona els solu­ci­ona les tas­ques domèsti­ques o de cures. Sim­ple­ment, volen posar més dones a la cursa pel tri­omf social [sic]. I sem­bla que no recor­din que perquè les dones toquem el cel, els homes han de fer algun pas al cos­tat i tas­tar una mica de pur­ga­tori.