A totes les dones

A totes les dones que han per­dut la vida i la pròpia estima a mans dels seus mal­trac­ta­dors habi­tu­als. Que han renun­ciat als seus som­nis per fer rea­li­tat els dels seus fills. A totes les dones vio­la­des i per­ma­nent- ment humi­li­a­des. A totes les que anhe­len un món millor i llui­ten per la igual­tat de drets. Les que tenen dub­tes i pors de ser com són. Les que, a igual feina, cobren menys que el com­pany. Les que es con­si­de­ren males mares, les que tenen sen­ti­ments de culpa per no voler tenir fills. Les mares sol­te­res, les vídues que enve­llei­xen en sole­dat. Les dones que no gosen dir en públic el que pen­sen per por de ser ridi­cu­lit­za­des. Les que viuen atra­pa­des en l’este­re­o­tip. Les que sen­ten que res del que diguin o facin té cap mena d’interès. Les que no callen davant la injustícia i no es dei­xen tre­pit­jar. Les que no s’atre­vei­xen a alçar la veu. Les que viuen enca­de­na­des a l’escla­vi­tud. Les que es des­mun­ten davant del verb per­vers del mas­cle domi­na­dor. Les que no van poder estu­diar. Les que plo­ren i no tro­ben sor­tida a la des­es­pe­ració. Les que no poden superar trau­mes de la infan­tesa. Les que, fent el cor fort, es lle­ven i som­ri­uen cada matí. Les que, sense saber-ho, són valen­tes femi­nis­tes. A les noies que han après a dir no. A totes les àvies, les filles, les netes. A totes les dones que miren el futur amb espe­rança. A tots els nens i nenes que encara han de néixer. A tots els homes que esti­men les dones.