Els que callen

Fa poc em van convidar a compartir taula per dinar amb una colla d’escriptors, dos o tres dels quals tenen trumfos per Sant Jordi. Això sonarà molt desagraït, però la veritat és que no em va fer, d’entrada, gaire il·lusió. La llegenda negra atribueix a la premsa una inclinació exacerbada a menjar de gorra, i més si et citen en un restaurant d’anomenada que, pel teu compte, no freqüentaries pas. És una imatge que no es correspon del tot amb la realitat. Hi ha periodistes, no ho nego, que es desviuen per un bon tiberi, però no pas amb un desvergonyiment que no puguin igualar persones de qualsevol altre ofici, i la majoria dels que conec s’estimen més retirar-se al migdia a casa seva i preparar-se una amanida amb un tall de peix a la planxa. La perspectiva d’haver d’anar a Barcelona a trobar-me amb uns escriptors, per tant, no em temptava gaire, però vaig expressar els meus dubtes de manera tan potinera, que vaig acabar anant-hi, perquè la invitació era calorosa, i perquè una es va fent gran, mal que li pesi, i aprèn a fer-se càrrec de les seves indecisions.

Una taula d’escriptors fa respecte, i més si ets l’última d’arribar i irromps al restaurant tota descomposta, amb les mans suades i deixant sobre les estovalles, tot passant a ocupar el teu lloc, una excusa dita en veu molt baixa que cap dels altres, ficats ja fa estona en matèria, no mostra cap interès a recollir. Els escriptors, contra una altra maldiença que circula, no solen clavar-se punyalades entre ells, i menys en un reservat amb la premsa per testimoni. Puc donar fe que el tracte va ser d’una agradable sintonia, sobretot pel que fa a les qüestions del seu ofici: Sílvia Soler, per exemple, reivindicava l’ús de la paraula fibló amb què ha titulat la seva novel·la, per més que hi hagi gent que en desconegui el significat; Rafel Nadal encomanava entusiasme a tothom detallant la recerca que l’ha portat a escriure El fill de l’italià; Gerard Quintana, que també s’ha llançat a la novel·la, se sorprenia de l’èxit que arriben a tenir els clubs de lectura, si llegir és un acte tan solitari, i Llucia Ramis protestava enèrgicament quan Manuel Cuyàs, una mica per provocar, es queixava que la Catalunya atordida d’avui no ha estat encara novel·lada. Tot el dinar vam estar entretinguts amb aquestes cosetes de no res, i amb les anècdotes americanes d’Antoni Bassas i Juli Capella, que ens van fer somiar en la fi imminent de la monarquia espanyola. Però al capdavall el que més recordo són els dolcíssims silencis de Joan Pere Viladecans, a l’altre cap de taula, com un símbol de clara humanitat flotant protector sobre tots nosaltres. Si no fes menys de 48 hores que he deixat de fumar, potser seria capaç d’explicar quina mena de companyia fan els que callen amb tanta autoritat.