El feminisme i el català

Hem sen­tit una vegada més la voci­fe­ració de Falcón, la que el femi­nisme con­su­e­tu­di­nari reco­neix com a icona del movi­ment. La “radi­cal” ha vis­cut dècades a Cata­lu­nya però la llen­gua que sem­pre usa per pro­fe­rir la seva indig­nació és el cas­tellà, l’idi­oma en què fun­ci­ona molt del femi­nisme públic. Pot tenir cap cre­di­bi­li­tat qui brama con­tra la sub­missió de les dones sense cap empa­tia, soli­da­ri­tat, ajuda, com­pli­ci­tat amb la llen­gua que a Cata­lu­nya segueix ine­xo­ra­ble­ment extin­gint-se al car­rer, a les aules i patis de les esco­les, als cines i als audi­o­vi­su­als? Perquè després, en els epílegs del 8-M, els experts en el tema (que inclou “les”, no cal rei­te­rar-ho escri­vint-ho) han dit que, quant als propòsits, anhels, fites del femi­nisme, sense la com­pli­ci­tat del sec­tor mas­culí del públic, la mei­tat feme­nina ho té molt difícil. I en alguns aspec­tes les pas­si­vi­tats en el femi­nisme fan pen­sar en les del català. El més impor­tant: poden aspi­rar a cap nor­ma­li­tat els cata­la­no­par­lants sense la com­pli­ci­tat dels cata­lans cas­te­lla­no­par­lants? Pot arri­bar a asso­lir la llen­gua cata­lana un mínim d’esta­bi­li­tat i dig­ni­tat sense l’ajut de la majo­ria dels empa­dro­nats a Cata­lu­nya que indo­lent­ment usa el cas­tellà? El mas­clisme no només és una acti­tud d’homes; una part impor­tant ho és de les dones que, per acció o per ignorància, hi donen suport. No deu haver-n’hi dades, però el vot femení dedi­cat a polítics i a polítiques indub­ta­ble­ment no femi­nis­tes és molt gran. Per no anar gaire lluny, a Anda­lu­sia dues-cen­tes mil dones han votat a qui les tan­ca­ria en una gàbia. Tal­ment amb el català: entre els cata­la­no­par­lants hi ha –una majo­ria?– de “dimis­si­o­na­ris” de la seva llen­gua. Els que a tot inter­lo­cu­tor des­co­ne­gut li par­len d’entrada en cas­tellà, i sovint aquesta llen­gua ja es queda en la con­versa mal­grat que la de tots dos sigui el català; els que can­vien al cas­tellà tot i saber que l’altre no només entén el català sinó que si vol el parla; els que no tenen cap incon­ve­ni­ent que la con­versa de mitja dot­zena de cata­la­no­par­lants i un cas­te­lla­no­par­lant que entén el català sigui... en cas­tellà; els que qual­se­vol tret racial dife­rent de l’inter­lo­cu­tor els fa adreçar-s’hi en cas­tellà i obs­ti­nar-se en aquesta llen­gua mal­grat que l’altre li con­testi en català o li acla­reixi insis­tent­ment que l’entén per­fec­ta­ment. Etc. Més o menys com amb el femi­nisme: tot el que va des de les dones que es com­pla­uen de ser trac­ta­des pels homes amb “deferència”, fins a les que en una agressió sexual dema­nen què ha fet o què no ha fet... la vio­lada.