Les dones sàvies i humils

Caterina Albert va declarar que era una simple aficionada i part de la crítica i, fins i tot, d’obres enciclopèdiques se la van prendre al peu de la lletra: filla de propietaris rurals, de vida reclosa, que va començar a escriure com una simple aficionada. Així també Teresa Pàmies, en rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la segona dona a qui se li concedia després de Mercè Rodoreda, va declarar: no m’he considerat mai una escriptora, no aspiro a ser més que una cronista de la meva generació.

Quantes vegades s’ha titllat Teresa Pàmies de cronista d’una època? També Montserrat Roig va ser considerada sovint una cronista, un eufemisme per dir-los que la literatura, pròpiament dita, no és per a elles. Però Teresa Pàmies era una escriptora, una escriptora de talent, creadora d’unes imatges ben poderoses, d’algú que sempre sap del que parla, que ho fa amb una necessitat imperiosa de ser autèntica, i que el seu estil, a diferència de molts llibres d’ara, va molt més enllà de la crònica, el testimoniatge i el periodisme. En la seva obra Va ploure tot el dia, de sobte una senyora de 50 anys, amb sorra als ulls quan es desperta, massa gran per veure-hi bé, ha d’enfrontar-se a un escorcoll de domicili. Es renta la cara, es pentina el cabell gris. Quantes vegades hem llegit aquesta escena i l’autor fa sempre referència a l’antiga bellesa perduda?

Amb vigència absoluta sabem que la dignitat de la protagonista res té a veure amb l’estètica: fins a sis vegades en les primeres pàgines diu que estava llegint Agnes Heller, una filòsofa marxista hongaresa. Ens parla del seu llibre subratllat, la seva cambra amb papers, màquina d’escriure i màquina de cosir. Sabem que és una dona, treballadora i lectora. Una dona que després de 30 anys d’exili s’acosta a un bar, atrafegat als matins, per viure i comportar-se com una barcelonina més. Per passar desapercebuda, mirant de reüll quina propina cal deixar per no despertar sospites. És aquesta invisibilitat, aquesta situació de barcelonina de tota la vida el que l’assossega, malauradament la presbícia no impedeix que un matí pagui amb un franc el cafè, i tot el seu exercici camaleònic quedi en entredit.

Teresa Pàmies va dir per televisió en una època sense fragmentació audiovisual: aspiro a una literatura de porteres. Qui hagi llegit La fi de l’home roig de Svetlana Aleksàndrovna Aleksiévitx, sap què podia arribar a significar la cultura per a la classe treballadora. I sobre la literatura de porteres, qui pot oblidar la portera de l’elegància de l’eriçó de Barbery Muriel, que vivia en una porteria amb milers de llibres amagats? Són estereotips d’humilitat, alta literatura i cultíssims que es combaten amb una mirada atenta. No us prengueu les dones sàvies i humils al peu de la lletra, una precaució que segurament no necessitareu per a molts homes.