Cabify

La bata­lla de Cabify a Bar­ce­lona pas­sarà a for­mar part dels annals de la història local de la guerra entre regu­la­dors i pla­ta­for­mes. Pri­mer va ser Airbnb. Ara li toca a Cabify. Per fer-ho breu: un mes després de tan­car, anun­ciar l’ERO més gran de la història i cul­par el regu­la­dor, Cabify (hi) torna. Després, diuen, d’adap­tar el model de negoci, pas­sar d’agència de viat­ges a empresa de trans­port i cir­cu­lar amb vehi­cles pro­pis, l’empresa declara com­plir la nor­ma­tiva cata­lana de VTC. Per als usu­a­ris, caldrà dema­nar el ser­vei de trans­port, ja no de viatge, amb quinze minuts d’ante­lació. Només el pri­mer cop. Després el ser­vei fun­ci­o­narà com fins ara. Tot ple­gat men­tre l’empresa con­fia que el decret del govern “sigui decla­rat nul pels tri­bu­nals en un futur pròxim”.

Som davant del canvi de model més ràpid mai vist. Ja el vol­dria el sec­tor del tèxtil per a ell. Gai­rebé tan ràpid com el que costa ren­tar-se la cara. El patró obser­vat ens parla d’un feno­men ja cone­gut: el de la ube­rit­zació (per Uber) de sec­tors i indústries sen­cers. La fórmula és una: crear un pro­blema, fer-lo ben gros, i posar-se com a solució. I aquí con­vin­dria com­pa­rar l’argu­men­tari de rela­ci­ons públi­ques de la pla­ta­forma amb el que suc­ce­eix al dar­rere. El negoci d’aques­tes pla­ta­for­mes es basa a ven­dre’s com a sinònim de futur, inno­vació i progrés. A ofe­rir un marc regu­la­dor propi i mínim. Com si el futur fos l’evi­ta­ment de la norma, vaja. A mobi­lit­zar usu­a­ris i tre­ba­lla­dors pro­pis con­tra els sec­tors esta­blerts i con­tra els regu­la­dors. Com si el futur passés per poder votar entre eco­no­mia for­mal o infor­mal o entre tre­ball pre­cari o decent.

A equi­pa­rar-se a la lliure com­petència i al poder alli­be­ra­dor dels mer­cats. Com si el mer­cat de debò no fos tan sovint el resul­tat de la capa­ci­tat de fer lobby, de les por­tes giratòries (Isaac Martín del PP, expre­si­dent d’Ineco, l’empresa pública d’engi­nye­ria i con­sul­to­ria en trans­port, fit­xat per Cabify) i de limi­tar la com­petència (deu mil de les tretze mil llicències VTC són en qua­tre mans). El model Cabify, doncs, es basa a pre­sen­tar-se com a ari­ets con­tra els interes­sos cap­tius i a favor de l’indi­vi­du­a­lisme. Com si aques­tes empre­ses no defen­ses­sin uns interes­sos específics. Com si les soci­e­tats no neces­si­tes­sin ser­veis de trans­port públic i regu­lat. Com si els acords soci­als fets a còpia de lluita sin­di­cal no hagues­sin estat històrica­ment la manera dels més pobres de llui­tar con­tra les desi­gual­tats de renda i d’accés al poder.

Per tan­car. En una bata­lla que es lluita també en l’àmbit de les rela­ci­ons públi­ques, als taxis­tes cal­dria reco­ma­nar-los fer un argu­men­tari més intel·ligent que no pas el de des­tros­sar cot­xes i esto­ma­car con­duc­tors. Si seguei­xen així, i depe­nent de com vagin les coses al Tri­bu­nal Suprem, els pro­pers dies el llistó del que són pro­tes­tes res­pec­ta­bles i legítimes els pot bai­xar de cop.