La setmana passada va arribar una petita victòria per als demòcrates: van guanyar les eleccions per escollir un jutge al Tribunal Suprem de Wisconsin. Això malgrat els vint-i-cinc milions de dòlars que va posar Elon Musk perquè no fos així. Com un boxejador atordit pels cops, els demòcrates tracten de posar-se dempeus després de la derrota del novembre passat i del martelleig mediàtic i polític que surt diàriament de la Casa Blanca.

El panorama no pot ser més llòbrec. Els que esperaven la continuïtat del primer termini, s’han trobat amb un Trump més imprevisible, narcisista i perillós que mai; capficat a desmantellar les bases de convivència, tant als Estats Units com al món. En menys de vuitanta dies des del seu retorn, els Estats Units ja són una amenaça comercial i diplomàtica, també per a veïns i aliats. Inesperadament, en el llenguatge de les relacions internacionals hem recuperat nocions oblidades d’expansió territorial. Groenlàndia, Panamà, fins i tot el Canadà, esdevenen territoris cobejats o amenaçats. El dret internacional esdevé opcional. Els tractats internacionals (el mateix tractat comercial que signà Trump amb els seus veïns) són ara revisables.

I podem seguir. La cursa pels recursos naturals fa que Ucraïna passi a ser terra de saqueig i repartició tal com ho fou la Polònia del 1939. La guerra comercial i el caos aranzelari s’estenen. Les violacions de drets individuals i col·lectius segueixen. A la manera de Mussolini, insospitades pràctiques permeten ara el segrest i l’expulsió de ciutadans: Colpiscene uno per educarne cento. S’estén el menyspreu a la separació de poders. Les competències del Congrés són trepitjades impunement. Continuen els atacs a la premsa. A la manera de Mao, les universitats esdevenen territoris que cal disciplinar. Xantatge econòmic, violacions a l’autonomia universitària i a la llibertat de càtedra. Prominents professors s’exilien al Canadà. Aquest és el panorama.

El darrer anunci: purgar els museus “d’opinió” i “wokeness”. Entre els potencials afectats, el Museu Smithsonian d’Història Afroamericana, a Washington: un corprenedor cop de puny sobre la història del racisme institucionalitzat al país. Ja ho va avançar l’exassessor trumpista, leninista i ultraconservador, Steve Bannon, anys enrere: cal inundar els mitjans amb merda [sic]. Si la democràcia i els mitjans de comunicació necessiten temps per pair, ponderar, debatre i comprendre, es tracta de negar-los-el. Tal dit, tal fet. Els demòcrates no desesperats del tot veuen dues opcions de sortida. La primera, la moderada: que la mateixa economia que va condemnar els demòcrates condemni ara Trump. La caiguda de la Borsa, el repunt de la inflació i l’impacte dels aranzels sobre la butxaca dels estats que renoven la representació al Congrés el 2026 serien la clau de volta. En definitiva, esperar que l’acumulació de greuges i d’afectats es mobilitzin a les urnes i que el sistema constitucional es torni a posar en marxa per aturar el còctel de narcisisme, impulsivitat i il·legalitat. En altres paraules, davant del desori, no fer res. Il Gatopardo redux. L’opció més còmoda i la més perjudicial per a Europa, en la mesura que deixa immaculada la formació de l’aliança antidemocràtica, xenòfoba i bel·licista, que segueix creixent.

La segona opció la podem endevinar en la posició del líder de la United Auto Workers, un dels principals sindicats del sector de l’automòbil als Estats Units. A Shawn Fain, protagonista del gir activista del sindicat en els darrers temps, i a qui veureu en fotos amb una samarreta amb l’eslògan “Eat the rich”, menja’t els rics, en una abracadabrant pirueta ideològica li ha faltat temps per aplaudir les mesures aranzelàries de Trump: “Van pel bon camí.” Així doncs, qui serà aquest nou messies ressuscitat del partit demòcrata, en un país on els diners impulsen congressistes i jutges, i creen del no-res lleialtats i afinitats? Aquest és el context en el qual els demòcrates i l’esquerra es juguen el futur, als Estats Units i a Europa. Avui dia el partit de la classe treballadora és el situat més a la dreta de l’espectre polític. La fe en els mercats desapareix en paral·lel al suport democràtic. El xovinisme identitari substitueix la solidaritat. Si el sistema no funciona per a la majoria, cal repensar el sistema. Aquest és el debat que hauria de dominar les convencions dels partits democràtics i de moment no ho fa.