“«¿Por qué no te callas?»”

La frase pro­nun­ci­ada per Joan Car­les I a la XVII Cimera Ibe­ro­a­me­ri­cana cele­brada a San­ti­ago de Xile el 10 de novem­bre de 2007 va fer la volta al món. La diri­gia al pre­si­dent veneçolà Hugo Chávez que, en una pica­ba­ra­lla amb José Luis Rodríguez Zapa­tero, insis­tia a qua­li­fi­car de fei­xista José María Aznar, una hipèrbole que segu­ra­ment subs­criu­ria molta gent.

A l’Europa del segle XX les monar­quies que van ser còmpli­ces del fei­xisme o de les dic­ta­du­res foren subs­tituïdes per règims repu­bli­cans després d’unes elec­ci­ons (Espa­nya, elec­ci­ons muni­ci­pals del 12 d’abril de 1931, fugida d’Alfons XIII i pro­cla­mació de la República el dia 14) o de la cele­bració d’un referèndum sobre la natu­ra­lesa de l’Estat (Itàlia, 2 de juny de 1946; Grècia, 8 de desem­bre de 1974). A Espa­nya la ins­tau­ració de l’actual monar­quia borbònica emana direc­ta­ment de la dic­ta­dura (llei de suc­cessió de juliol de 1947 i nome­na­ment per Franco del seu suc­ces­sor en la per­sona del lla­vors príncep Joan Car­les de Borbó el 22 de juliol de 1969). I així, mal­grat aquest pecat ori­gi­nal, mai es va con­sul­tar als ciu­ta­dans si pre­fe­rien la monar­quia o tor­nar a la república bru­tal­ment escapçada pel cop d’estat de juliol de 1936 i la sub­següent guerra civil. De fet, la forma de govern no s’ha pogut votar mai ja que el règim monàrquic anava incor­po­rat en el paquet cons­ti­tu­ci­o­nal de 1978, una carta magna redac­tada sota l’amenaça del soroll de sabres a unes caser­nes on el fran­quisme seguia ben viu.

Per això no cau­sen sor­presa les pul­si­ons auto­ritàries de l’actual rei Felip VI i el poc res­pecte que demos­tra per aquells ciu­ta­dans que no com­par­tei­xen la seva visió unitària d’Espa­nya, que mani­fes­ten altres sen­ti­ments iden­ti­ta­ris o que aspi­ren a una democràcia de millor qua­li­tat. Només des d’aquesta pulsió auto­ritària es pot fer un dis­curs com el del 3 d’octu­bre de 2017 o mani­fes­tar, en ini­ciar-se el judici con­tra el procés, que “no es admi­si­ble ape­lar a una supu­esta demo­cra­cia por encima del Derecho, pues sin el res­peto a las leyes no existe ni con­vi­ven­cia ni demo­cra­cia, sino inse­gu­ri­dad, arbi­tra­ri­e­dad y, en defi­ni­tiva, qui­e­bra de los prin­ci­pios mora­les y cívicos de la soci­e­dad”. Les decla­ra­ci­ons del rei del 20 de febrer de 2019 van fer un trist favor a la tan esbom­bada –només s’insis­teix en allò que manca o que cal per­fec­ci­o­nar– sepa­ració de poders.

Sí que sorprèn, tan­ma­teix, que el govern de Pedro Sánchez inter­posés un recurs davant el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal (TC) con­tra la reso­lució del Par­la­ment de Cata­lu­nya de l’11 d’octu­bre de 2018 per la defensa de les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes i les lli­ber­tats fona­men­tals, en què rebutja i con­demna la presa de posició i les ingerències de Felip VI en el con­flicte català i la jus­ti­fi­cació de la violència poli­cial del 1-O. El Par­la­ment rea­fir­mava també el seu com­promís amb els valors repu­bli­cans (el PSOE no era repu­blicà?) i dema­nava l’abo­lició de la monar­quia en enten­dre que era una ins­ti­tució caduca i anti­de­mocràtica.

Però, més enllà del mal que van fer les decla­ra­ci­ons del rei del 20 de febrer a la cre­di­bi­li­tat de la democràcia i la justícia espa­nyo­les, tras­puen una pulsió auto­ritària repro­va­ble. És cert que sense estat de dret no hi ha democràcia; però, també és certa l’afir­mació contrària: sense democràcia no hi ha estat de dret. De fet són les dues cares d’una mateixa moneda i no sem­bla rao­na­ble rei­vin­di­car la pre­va­lença de l’una sobre l’altra. En altres parau­les, fer pre­val­dre la llei sobre els valors democràtics fona­men­tals –i el dret a deci­dir ho és– com­porta el perill d’aca­bar abraçant una con­cepció tota­litària de la política on l’imperi de la llei –con­ce­buda aquesta com un abso­lut immu­ta­ble o forçant-la i retorçant-la fins a límits ini­ma­gi­na­bles– pot aca­bar anor­re­ant les lli­ber­tats.

Però ull!, que la per­sona del rei, segons la Cons­ti­tució (art. 56.3), “és invi­o­la­ble i no està sub­jecta a res­pon­sa­bi­li­tat”, és a dir, com ja es desprèn de les seves decla­ra­ci­ons del 20 de febrer i del dis­curs del 3 d’octu­bre, és un irres­pon­sa­ble. Si hi afe­gim les decla­ra­ci­ons d’alguns tes­ti­mo­nis, de dub­to­ses con­vic­ci­ons democràtiques i cons­ti­tu­ci­o­nals de joven­tut, que sota jura­ment han decla­rat en el judici del procés que l’1 d’octu­bre no es van pro­duir càrre­gues poli­ci­als –allò que van veure els meus ulls què eren doncs?– o que “les mas­ses” van exer­cir la violència en la con­cen­tració davant de la con­se­lle­ria d’Eco­no­mia el dia 20 de setem­bre!!! –violència que ningú va veure en cap moment– con­vin­drem que ha arri­bat el moment de dir-li ben fort a més d’un “¿Por qué no te callas?”