Icones populars

En un dinar de premsa, el president de la Fundació Gala-Dalí, Jordi Mercader, plantejava la dificultat de preservar el llegat de l’artista empordanès en el sentit de mantenir l’equilibri en el que és defensar-se de la voluntat d’enriquiment il·lícit dels que s’apropien comercialment de Dalí, per una banda, i de l’apropiació que en fa la gent com a icona popular que és. La qüestió venia a tomb de l’aparició en la sèrie La casa de papel d’unes màscares amb el rostre de Dalí que porten els assaltants. La fundació diu que ho estudien i que intenten informar-se abans d’actuar. És cert que podria ser presumptament una estratègia dels productors per vendre més màscares, operació de la qual es podria beneficiar un hipotètic tercer; però, a ulls d’un teleespectador, no deixa de ser un gest vers un dels artistes catalans més universals de tots els temps. O el que més.

Quan s’assoleix la categoria d’icona, els propietaris dels drets han de filar prim i tenir en compte que, més enllà dels seus interessos, hi ha el dret popular sobre aquella imatge que fan seva. També la setmana passada es va saber que la companyia DC, propietària de Batman, havia denunciat a l’Agència Europea de Marques el disseny del centenari del CF València, que utilitza un ratpenat que, segons l’editorial, és pastat al que fa servir l’heroi de Gotham. El València diu que ja el feia servir el 1921, anys abans de la creació del personatge. Ridícul. No hi ha una vocació mercantilista i el ratpenat forma part de l’imaginari valencià. Crec que per defensar els seus drets en casos com aquest toca ser imaginatiu. Per exemple, agermanar la ciutat fictícia de Gotham amb les ciutats que portin un ratpenat a l’escut. La campanya reforçaria la popularitat del personatge i l’empresa. Tampoc fa gaire, la Fundació Hergé va fer canviar el cartell d’una trobada de professors tintinaires de la Universitat Blanquerna, que es van reunir un dissabte per parlar de la seva dèria. No anem prou bé